Les riques

Aquesta columna setmanal es titula ‘El text i la texta’ perquè sempre m’ha fet gràcia l’obsessió pel llenguatge inclusiu. L’aplaudeixo moltes vegades, clar que sí, però moltíssimes d’altres em fa posar vermell i pot arribar a esgotar-me.

Però el que més ràbia em fa és la injustícia. Puc suportar l’ús ridícul i abusiu de l’‘els’ i el ‘les’, perquè sempre dona peu a alguna broma innocent, però quan algú es comporta de manera injusta amb algun col·lectiu, llavors em puc arribar a emprenyar bastant.

L’altre dia, el senyor Errejón, fent ús legítim del temps de campanya electoral (o precampanya, no sé gaire bé on som), proposava un nou impost per als rics. Ho va dir ell i, també òbviament, altres integrants de Més País. Els periodistes que l’escoltaven no van notar res estrany, però jo, que estic boig rematat pel que és inclusiu, de seguida em vaig adonar de la profunda contradicció. 

I és que Errejón va parlar dels rics, però es va oblidar de les riques.

¿Què passa amb elles, Íñigo? ¿No hi ha impost per a les dones milionàries? ¿Seran castigats amb aquesta nova taxa els empresaris d’èxit, però les empresàries folradíssimes se’n deslliuren? Naturalment, no. Implícitament, Errejón parlava dels rics englobant també les riques, però el més curiós, i profundament sospitós, és que no ho va dir.

I és que el llenguatge inclusiu és molt pesat duplicant els col·lectius que molen, els que són guais: solidaris i solidàries, inscrits i inscrites, ciutadans i ciutadanes, treballadors i treballadores, conscienciats i conscienciades, però quan es parla d’un grup humà que, a ulls de qui parla, no és especialment atractiu, llavors només es fa servir el masculí.

Empresaris, rics, fatxes; són sempre homes, pel que sembla. Ada Colau, per citar a l’atzar algú que estima l’inclusiu, mai ha parlat dels fatxes i les fatxes, perquè deu creure que fer servir el femení en una cosa tan horrorosa podria degradar la dona. O, el que seria més inquietant: potser ella creu que no hi ha dones fatxes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però s’ha de ser conseqüent. Si estàs tot el dia, com Íñigo Errejón, parlant dels inscrits i les inscrites, dels amics i les amigues, dels companys i les companyes, has de demanar, amb fermesa, un nou impost per als rics i per a les riques. Si no, se’t veu el llautó. Si portes l’inclusiu com una bandera, no la deixis a mig pal quan t’adrecis als teus enemics, perquè entre ells també hi ha dones.

Somio un dia assolellat i preciós en què Pablo Iglesias, Ada Colau, Pedro Sánchez, Iñigo Errejón, Carmen Calvo,  tots ells, parlin dels feixistes i les feixistes, dels franquistes i les franquistes que dijous passat cridaven «¡arriba España!» durant l’exhumació. Quan es dupliqui el negatiu, i no només el positiu, les coses començaran a estar una miqueta millor.