La venjança de la dona en silenci

Torna Sylvia Plath a la premsa, com tornen sempre les no mortes, com retornen les aparegudes que queden en uns llimbs que han de ser explicats, una vegada i una altra. Plathtorna, una vegada més, com cada any. En aquest cas reapareix, entre altres coses, perquè es reedita ‘La campana de vidre’, i perquè es publica un relat inèdit seu.

De totes les lectures associades al seu mite, potser la més fantasmàtica sigui, curiosament, la que no intenta endinsar-se en el seu espectre. Es tracta de ‘La mujer en silencio’, de Janet Malcolm. Potser és perquè la periodista no indaga en la repetició ritual del suïcidi més conegut de la literatura, sinó en com es construeix el relat sobre la seva figura, com aquest se solidifica i es converteix en un mur molt difícil de penetrar.

Hi ha un passatge del llibre especialment important, que sempre ressona en la meva memòria, i és el que li dona títol. Allà, Olwyn, la germana de Ted Hughes i cunyada de Sylvia, relata un enfrontament amb la poeta. Durant una discussió, Olwyn retreu a Sylvia un comentari maliciós que ha fet sobre una altra persona. Plath decideix no contestar Olwyn, sinó xiuxiuejar-li alguna cosa a Ted, i, després d’un parell de mirades fredes, marxar de l’habitació. Olwynrelata com aquesta situació la va desconcertar al principi, i després li va generar una culpa enorme. I, alhora, va fer que es preguntés una vegada i una altra les raons del seu silenci. «¿Per què no diu res ella?».

Notícies relacionades

¿Soc culpable?

Eleccions decisives als Estats Units

Aquesta escena és fonamental per entendre la interpretació de Malcolm del que va passar. Com explica l’autora, dir una cosa dolenta d’una altra persona és una de les qüestions retòriques més difícils i delicades. «Ser persuasiu, deixar el lector amb la impressió de la maldat de X i del desinterès i bondat d’un mateix, requereix una gran habilitat. No és possible deixar anar sense més ni més que espantós és X. L’únic que s’aconsegueix amb això és provocar la simpatia del lector cap a X», explica.

Plathqueda fixada per als altres a partir d’aquest silenci, que funciona com una negació terminant, que la salva de la xerrameca de la repetició dels arguments, i que, alhora, els nega per sempre. El seu silenci, incessant i eixordador, encara ens arriba avui dia.