Pels traductors

No solem fixar-nos en els ponts mentre els creuem. De vegades, alguns contemplen amb sorpresa la longitud del pont o l’abisme que creuen i admiren el prodigi d’enginyeria. Una cosa similar succeeix amb les traduccions.traduccions Però en general, els traductors són transparents, procuren que no sentim la seva presència en el text. No obstant, estan allà, omnipresents, perquè cada paraula que llegim l’han escollit ells. El mateix que van fer els autors a l’escriure l’original.

Per als escriptors, els traductors són la nostra veu a l’altra llengua. Serem tan bons com ho sigui el nostre traductor. De vegades ens farà fins i tot millors.

Insatisfacció perpètua

He tingut el privilegi que algunes de les meves novel·les hagin sigut traduïdes a altres llengües i en molts casos la sort que els meus traductors s’hagin posat en contacte amb mi per consultar-me dubtes o decisions difícils, una cosa per a la qual no trobaven una solució satisfactòria. Els escriptors i els traductors comparteixen el perpetu estat d’insatisfacció amb la seva feina i la creença, gairebé supersticiosa, que, només que haguessin tingut uns dies més, el text hauria quedat perfecte. El grau d’insatisfacció és directament proporcional al nombre de dies que van faltar, una setmana, un parell de mesos, un any... En el fons sabem que és la vida sencera. Els traductors són tan obsessius com els autors. Una frase, una paraula els persegueix durant dies fins que la troben. O no. Com els autors.

Els traductors són també els lectors més atents i més crítics, els que descobreixen errors que no només se’ls van escapar als autors, sinó també als editors i els correctors. En una ocasió la meva traductora alemanya em va escriure gairebé disculpant-se perquè havia topat amb un error bastant gros en la novel·la que estava traduint. El va arreglar i va desaparèixer de la versió alemanya. Per sort, perquè els lectors alemanys són implacables. En la versió original en castellà, en canvi, l’he deixat fins i tot quan una nova edició em donava l’oportunitat de corregir-lo. L’hi dec a una observació d’una alumna assistent a una xerrada amb alumnes de l’institut Baldiri Guilera, el meu antic institut al Prat, on vaig explicar aquesta anècdota. Aquesta alumna va comentar que, segons la seva opinió, aquest error era com una espècie de testimoni de l’escriptora que era en aquell moment. I vaig pensar que tenia raó, que els llibres també parlen de l’evolució dels autors i que aquests ulls que apareixien i desapareixien d’un cadàver en la meva novel·la ‘Entre dues aigües’ són part de la meva història. A més, no té sentit reescriure les obres del passat, tampoc les pròpies. Cada obra és filla del seu moment, del seu temps. Per això em sembla no només absurd, sinó directament estúpid, que es ‘corregeixin’ els clàssics per adaptar-los a sensibilitats actuals, que s’eliminin i censurin termes que avui dia sonen ofensius. Treure aquestes paraules no esborrarà de la històrial’esclavitud, el racisme, la violència o el masclisme. Falseja la història, el moment, fins i tot la imatge de l’autor. Acceptem que en el passat molts, fills de la seva època, fossin racistes, masclistes, partidaris de l’esclavitud... El que no podem acceptar és que ho siguin els fills de la nostra època.

Entre mons

Els traductors es mouen entre mons, creuen amb naturalitat entre l’un i l’altre per aproximar-los fins on ho permet l’afany de no falsejar-los. Els traductors comprenen i fan comprensible. És el que té moure’s entre llengües. És el que es perden els defensors i cultivadors del monolingüisme. Coneixem molt millor la nostra pròpia llengua quan n’aprenem una altra. Passa el mateix amb la nostra societat o la nostra cultura. Viure-hi immersos, sense cap altra perspectiva, no redueix. Converteix el ‘nostre’ en absolut. Per això són tan importants els traductors.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Perquè, tot i que saben bé que no és el mateix passejar per un bosc alemany que per un de mediterrani, que un bol per a la sopa serà diferent a Tòquio o a Gijón, que el cafè que prenen els personatges en una novel·la nord-americana té un gust diferent, faran tot el possible perquè creuem un pont i entrem en aquest bosc, prenguem el bol de sopa a les mans i tastem el cafè. Perquè sapiguem que hi ha altres boscos, altres formes i altres sabors, que el món és, per fortuna, divers, que mai arribarem a entendre’l del tot, però val la pena mirar-lo, provar-lo, tocar-lo. Per això necessitem els traductors, entestats, llibre a llibre, en aquesta tasca impossible però necessària. Imprescindibles. Molt més avui dia, quan tants semblen entossudits a destruir els ponts.

Brindem per ells.