El laberint català
La part pel tot
L'independentisme suma, a la percepció d'una identitat trepitjada, l'angoixa sobre la injustícia d'avui i la inseguretat econòmica del demà
zentauroepp50643472 29 1072019 leonard bear191029191720
Aquestes últimes setmanes, els xocs de certs grups amb la policia han sigut continus. I amb ells, han aparegut unes anàlisis que, a l’intentar explicar aquesta sobtada i desconeguda fase de violència, reforcen inevitablement posicions apriorístiques sobre el conflicte de fons. No s’escandalitzin: la campanya electoral ho contamina tot, i és natural que cada opció intenti portar l’aigua al seu molí. Així, per a uns, ha emergit la veritable cara de l’independentisme, oculta rere una façana aparentment pacifista; per a d’altres, aquest violent esclat reflecteix bé la participació de cossos estranys a l’independentisme, bé la lògica resposta a la violència policial o a la generada per la sentència. Cap d’ells explica adequadament el que ens passa.
Perquè, com en els moviments que emergeixen de cop, les raons que n’expliquen l’erupció són complexes, i s’han estat covant durant temps. Per això, cal anar amb cautela amb les generalitzacions abusives. En tot cas, aquí tenen dues reflexions que aclareixen una mica aquest fenomen polièdric.
La visió infantil de l’independentisme
La primera és específica de Catalunya. Des de l’estiu del 2017, el lideratge independentista ha estat jugant amb foc: la ‘revolució dels somriures’ va semblar oblidar que no es coneixen processos revolucionaris sense costos severs. Però aquesta visió infantil capturava les aspiracions de les capes mitjanes que integren el gruix de la seva base social: per a aquestes, perdre benestar no és una cosa que s’haguessin plantejat. De fet, la immediata millora que Catalunya hauria d’experimentar l’endemà de la independència resumeix clar i net les seves utòpiques aspiracions. Però parlar de somriures posant en perill l’Estat i/o obrint una profunda bretxa social a Catalunya va ser, des del primer moment, una posició ingènua en el millor dels casos, o cínica en el pitjor.
En tot cas, d’aquella pols aquest fang. Perquè en els processos socials, com amb els energètics, res desapareix: tot es transforma i, afegiria, s’estratifica a mesura que s’acumulen experiències. I a força de repetir que Espanya és un Estat no democràtic, i que les lleis que es consideren injustes es poden menysprear, s’ha educat de forma molt particular els més joves i menys experimentats. Perquè el corol·lari que es deriva d’aquesta violència, i d’algunes de les justificacions dels últims dies, sembla evident: si amb els somriures i el pacifisme no s’avança, potser cal provar altres mètodes. I tot i que l’absència de resposta política de Madrid no és un tema menor, això no invalida reconèixer que s’han sembrat vents i es comencen a recollir tempestes.
La segona consideració és més general, i té a veure amb el futur d’una part, no menor, dels nostres joves. Fa uns dies, Jeffrey Sachs reflexionava sobre la violència a París, Hong Kong i Santiago de Xile. I, tot i que no situava en la seva anàlisi Barcelona, part de les seves especulacions se’ns poden aplicar. Sachs constata que, tot i que les tres ciutats tenen elevats PIB per càpita (60.000 dòlars París, 40.000 Hong Kong, i 18.000 Santiago, un dels més alts d’Amèrica Llatina), tant el cost de la vivenda com les expectatives de feina raonablement ben pagada pesen, i molt, sobre les perspectives dels seus joves. El mateix podríem dir de Barcelona: els últims anys han accentuat una punyent desigualtat, que ja existia abans de la crisi però que l’expansió ocultava. I tot i que no és possible dilucidar quina part dels conflictes de carrer de les últimes setmanes està vinculada a les desesperançades visions del que espera als joves, tampoc es pot obviar aquest aspecte. Des d’aquesta òptica, els recomano una volta per l’experiència de la resta del món: si poden, llegeixinBartels (‘Unequal Democracy’, 2008), Kutter (‘Can Democracy Survice Global Capitalism?’, 2018) o Eichengreen (‘The Populist Temptation’, 2018) i s’adonaran que, després de les nostres especificitats, no hi ha gaire cosa nova sota el sol.
Finalment, les dues reflexions estan entrellaçades. Des dels seus orígens com a revolta fiscal (¿recorden el pacte fiscal del 2012?), l’independentisme, igual com el ‘brexit’ i altres moviments similars, suma a la percepció d’una identitat trepitjada l’angoixa sobre la injustícia d’avui i la inseguretat econòmica del demà. Per poc atent que s’estigui a què passa, els dos aspectes es troben en els aldarulls de Barcelona i, tot i que no siguin el tot, en són una part important. Els polítics que ens governen farien bé de no oblidar-ho.
