El CIS ha caigut

El CIS ha caigut; ho dic així perquè això dels sondejos electorals, i més si es tracta del centre dirigit per José Félix Tezanos, cada vegada s’assembla més a unes expectatives loteres. Reconec que és un dels esdeveniments més divertits dels últims i freqüents moments electorals. Un ‘déjà vu’; tant, que hem convingut a anomenar l’esdeveniment el CIS de Tezanos.

I, amb aquest, el moment de les crítiques. A Tezanos li serà igual el que diguin després els resultats electorals, tot i que no a tots. Susana Díaz encara deu tenir el CIS de Tezanos per a Andalusia, previ a les últimes eleccions, en un lloc que no pugui obviar de la seva taula de despatx. Les enquestes les carrega el diable, diuen, però cada enquesta té el seu propi. El de les del PSOE és Tezanos. Me les prenc molt seriosament; no pot ser d’una altra manera tractant-se d’una disciplina científica; me les crec totes, també la de Narciso Michavilla, científic, però privat, al capdavant de GAD3. En aquesta diversió demoscòpica, el citat ha arremès contra la macroenquesta assegurant que serà «la pitjor de tota la seva història».

Les crítiques en principi invaliden la mostra, perquè és prèvia a dos fets considerats clau: el procés i l’exhumació de Franco. Però això és fàcilment corregible, n’hi ha prou d’aplicar-los un coeficient en funció dels avisos diaris de la premsa sobre els estralls electorals per al PSOE dels esmentats fets perquè el sondeig s’aproximi a les mitjanes publicades d’altres sondejos, també científics, amb els seus propis diables. No seria científic, ho sé, però com deia Pierre Bourdieu, el principal crític dels sondejos electorals, es tracta d’una ciència sense científic.

Millora el PSOE, com tot el que es posa en mans d’un amic. També el PP, coincidint amb l’opinió lliure en els seus moments lliures del pare del sondeig, desitjós d’un enfortit bipartidisme. El bloc d’esquerres creix. S’enfonsa més Ciutadans, resisteixen UP i Vox i les perifèries no reflecteixen la tensió constant viscuda a la cort madrilenya pels seus temors seculars.

Amb tot, res del que diu el sondeig manca de sentit comú, científic o no. No m’atreviria a afirmar que els resultats acabin diferint gaire, corregits els afectes, desitjos fervents i aversions.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

El més clar és que no variarà tampoc el teatre postelectoral. Malgrat que la trobada González-Rajoy, en animada xerrada, semblés l’oracle, no hi haurà gran coalició; no crec que Pablo Casado pignori uns bons resultats. El voluntarisme d’Albert Rivera, ara perdedor i ofès, no reté valor. Llavors, descartada una nova trobada electoral, queda aficionar-se a la melatonina i posar-se un bolquer per allò de dormir amb nens.

El pitjor és que això és tot un mal símptoma, funciona ja com si es tractés d’un EGM. Per a això queden els electors, una xifra que anima la moguda i obre portes mediàtiques. La lògica de la nova política no consisteix a relacionar-se amb els electors, sinó amb els oponents. Hi ha més combat que debat, es mira més l’oponent que el votant, de moment només una dada en el CIS.