Johnson crema el seu últim cartutx

Les eleccions legislatives convocades al Regne Unit són una arma de doble tall: poden ser una eina aclaridora si un dels dos partits grans aconsegueix una majoria suficient, sol o amb recolzaments, però poden exacerbar la confusió si en sorgeix una Cambra dels Comuns com la que viu els seus últims dies, en què no hi ha cap manera de consolidar una majoria estable i continuada. Res nou brilla sota el sol d’aquest procés esbojarrat, convertit en el despropòsit més gran de la història britànica des del final de la segona guerra mundial, amb un efecte divisori evident a la societat, acompanyat d’un enverinament del debat polític que fa impossible una discussió serena sobre quin futur es pot preveure si es consuma el ‘brexit’.

Més de tres anys després del referèndum que va donar la victòria als ‘brexiteers’ per un marge escàs (51,9%), la separació de la UE ha acabat amb la carrera política de dos primers ministres –David Cameron i Theresa May–, manté amb un maldecap permanent Boris Johnson, que crema el seu últim cartutx, i manté submergits en una falta de cohesió crònica els conservadors i els laboristes. Des de la victòria del divorci, el Regne Unit ha demanat (i ha obtingut) tres pròrrogues per sortir del marasme, fins ara sense èxit, ha perdut més de tres anys amb un debat estèril que ha alarmat la City com mai i ha condicionat el funcionament de la UE, mentre treuen el nas a l’horitzó senyals inequívocs de refredament de l’economia.

Enmig del caos, és fàcil treure una lliçó útil de la crisi en curs: els referèndums no són una eina adequada per solucionar problemes complexos mitjançant una simplificació binària. Molt més si, com en el cas del ‘brexit’, es tracta d’una decisió d’efectes irreversibles que està lluny de tenir un ampli recolzament popular. A diferència de les eleccions, que garanteixen el canvi de les majories i que res sigui incommovible, quan se sotmet a referèndum un assumpte com la sortida de la UE, que no permet la marxa enrere una vegada aprovat, els riscos de crisis polítiques encadenades i de fractura social són enormes, com hem vist i continuem veient amb estupor i alarma.

El Regne Unit està immers en aquest laberint sense que, fora d’això, ningú sàpiga si és possible guarir les ferides obertes pel referèndum de juny del 2016, fins i tot en el cas improbable que no es consumi el ‘brexit’. Quan es parla d’una sortida ordenada, fruit d’un acord, es fa referència a la resolució tècnica del problema i a la limitació de l’informe de danys, però no es diu res del cost emocional de la sortida per als britànics que van recolzar la permanència i que ara reclamen un segon referèndum amb l’argument, bastant sòlid, que els líders ‘brexiteers’ van adulterar la campanya amb tota mena de missatges insidiosos. Deixar la UE ordenadament és més que dissenyar una nova relació del Regne Unit amb la resta d’Europa; comporta trencar amb una cultura política que, malgrat tots els problemes plantejats pel particularisme britànic, es remunta al 1973.