¿Quin horitzó hi ha?

Ara que està punt de començar una altra campanya, els partits comprovaran que hi ha afirmacions de les quals no es torna mai. Una cosa és que surfegin per les paraules, com fan sense vergonya alguns candidats malgrat que en això s’hi juguin la seva credibilitat. Ho fa Pedro Sánchez, que posa, treu i torna a posar el federalisme en el seu programa; ho fa Pablo Casado, que passa de dir traïdor aSánchez  a practicar la moderació amb barba que li agraeixen les enquestes; ho fa Albert Rivera, sorprès que sorprenguin els seus canvis de posició.

Tot això és una cosa i una altra és veure aspectes positius a la violència, com va fer la presidenta de l’ANC sense sortir corrents a corregir-se, sense que els referents sobiranistes s’apartessin clarament d’una frase que pot atiar els qui creguin que sí, que si es posen a cremar contenidors i a llançar pedres als mossos aconseguiran el que no han pogut només pel fet de sortir a la CNN. Surten a la tele moltíssim menys del que surten els resums d’un Barça-Valladolid, però aquesta part, en la seva immensa banalitat, Elisenda Paluzie no la diu. La violència és la línia vermella: no es pot dir que es condemna per afegir que no hi ha més remei que practicar-ho.

En aquest context, exhumat ja Franco i amb Vox envalentit a les enquestes, Espanya afronta les quartes eleccions en quatre anys i Catalunya torna a ser l’assumpte central. Tal com van els anys, no hi haurà res més espanyol que un bon debat independentista. La dificultat rau aquesta vegada en el fet que ja s’han passejat per totes les paraules i ja van llançar, d’abril a setembre, tots els farols. Ja no hi haurà pròrroga i amb prou feines queda credibilitat, de manera que després del 10 de novembre els que discuteixen tant no tindran més remei que aclarir-se.

No obstant, ningú sap el que passarà: ni si l’encertaran els pronòstics, ni l’abstenció que ve, ni la viabilitat d’un acord, el que sigui, que trenqui el bloqueig. A Aitor Esteban li van preguntar què canviarà després de les eleccions i va deixar anar un silenci desolador. Estem a una setmana que es voti i es desconeix l’horitzó que es presenta. L’Espanya que va donar a Mariano Rajoy una majoria absoluta s’ha tornat un país indesxifrable.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En comptes d’un grapat d’eslògans, Catalunya necessita una solució i, en canvi, la ruptura s’agreuja cada dia. En l’assumpte català, que és l’únic que es discuteix, Sánchez busca un equilibri difícil i s’allunya de Podem malgrat que José Félix Tezanos li digui que Espanya vira cap a l’esquerra. Casado i Rivera han posat les seves condicions, sense recordar que som aquí després que s’apliqués el 155, mentre l’independentisme, barallat entre si, es dedica a travessar fronteres per por que la CUP s’emporti els vots.

Auge dels extrems al país del qual es va dir que les eleccions es guanyaven pel centre. Brussel·les, que tota ho mira, demana mentrestant una retallada de 6.000 milions, però amb prou feines parlen d’això perquè han tornat les banderes als balcons i les banderes arriben a tapar-ho tot. Així es presenta la cosa, en fi, i encara no s’han posat ni a enganxar cartells.