Paradoxes electorals

Entrem a la campanya electoral formal. La més curta des del final del franquisme: una setmana. Però, paradoxalment, també la més llarga des de 1977. De fet, estem en campanya des de la primavera passada. Tot just proclamats els resultats, va començar la representació d’unes negociacions ciclotímiques entre el PSOE i UP. Una escenificació que, de forma previsible, va desembocar en una nova convocatòria electoral. Lluita pura i dura pel relat. Hem enllaçat la llarga campanya que va portar a les eleccions del 28 d’abril amb la llarga campanya que culminarà el diumenge 10 de novembre.

De fet, vivim en una espècie de campanya permanent que cíclicament s’intensifica, però que mai s’atura. Una tensió electoral permanent que no actua com a estímul de debats polítics de qualitat. Al contrari. Genera una situació ambiental que afavoreix els debats de contingut simbòlic i emocional en una lògica discursiva estrictament propagandística. Segona paradoxa: l’agitació electoral empobreix els debats en comptes de reforçar la qualitat de la democràcia. Els últims mesos en són una mostra molt il·lustrativa. La societat espanyola necessita fer front a una sèrie rellevant de reptes i amenaces. Des del combat a la corrupció, la crisi demogràfica o la lluita contra l’atur, a l’actualització del sistema productiu, la sostenibilitat del sistema de pensions i el reforçament de l’Estat del benestar. També, naturalment, la gestió del conflicte democràtic entre la Generalitat i l’Estat.

Si Sánchez hagués escollit com a terreny de debat polític l’eix esquerra/dreta, hauria pogut donar relleu a les temàtiques referides al sosteniment i consolidació de l’Estat del benestar. Però això el conduïa al pacte amb UP i a un tractament polític de la «qüestió catalana». I va optar per marcar la màxima distància amb UP i el sobiranisme català. Fent això, ha desdibuixat el debat sobre les polítiques socials i ha remarcat la rellevància de la «qüestió catalana» entesa com a qüestió d’ordre públic, afirmant que l’independentisme ha fracassat i que no hi ha un problema entre Catalunya i Espanya, sinó un «problema de convivència a Catalunya».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I aquí apareix una nova paradoxa: volent reforçar la posició del PSOE, ha reforçat el marc mental en què la dreta espanyola es troba més còmoda.

No sembla que aquest regal a les dretes hereves d’Aznar acabi sent un bon negoci en termes electorals. Però en aquests ‘temps líquids’ millor no fer massa pronòstics. En tot cas, a 10 dies per a la cita electoral, ja podem fer dos pronòstics. En primer lloc, que lluny de reforçar la posició de Sánchez, el mapa electoral resultant encara farà més complicada la governació. I en segon lloc, que la campanya electoral de Sánchez combinada amb la sentència del Tribunal Suprem fa més profunda la desafecció catalana a la política espanyola. I aquí trobem l’última paradoxa: com més parla Sánchez de la divisió de la societat catalana, més s’eixampla la distància emocional entre bona part de la societat catalana i els poders d’Estat espanyols.