Dirigents immadurs i hostils
Societats colèriques
Al País Basc les institucions sí que van gestionar de forma eficient en lloc de fomentar el conflicte
zentauroepp50688614 opinion leonard beard191101174200
«La lliçó del brexit és la necessitat d’abordar la còlera social que hi ha en moltes regions desindustrialitzades, que se senten desprotegides, en les quals es troben a faltar serveis públics fonamentals o en les quals la immigració genera polèmica.» És la reflexió de Michel Barnier, cap dels negociadors europeus del ‘brexit’, expressada en una entrevista aquesta setmana. És una reflexió amb molt sentit i calat polític.
Aquesta còlera és la que ha portat molts britànics a voler trencar els vincles amb la resta d’europeus. Però, per a Barnier, aquest virus de la ruptura nia també en altres països i regions de la Unió Europea.
El problema amb les societats animades per la còlera social és que recolzen dirigents colèrics. Persones immadures i de caràcter hostil que tendeixen a perdre aviat la paciència. Persones que són primàries en les seves reaccions i amb opinions i preferències excloents que volen mposar als altres. Dos exemples de dirigents colèrics són Boris Johnson al Regne Unit i Donald Trump als Estats Units.
Potser pensava en aquestes societats colèriques Gustave Flaubert, un dels grans novel·listes del realisme francès del segle XIX, juntament amb Stendhal i Balzac, i el més exigent a l’hora de trobar l’estil i la paraula exacta («le mot juste»), quan en una de les cartes a la seva neboda parlava de la «rage de volouir conclure», la ràbia de voler acabar, que en ocasions anima les societats. Per a Flaubert aquesta ràbia és una les més funestes i estèrils manies en les quals pot caure la humanitat.
No sé si Barnier estava pensant en Catalunya quan va fer la reflexió que he citat a l’inici sobre la còlera social i del virus de la ruptura que nia en moltes parts de la societat europea. Però és probable que sí. Tot i que no estic segur que els motius d’aquesta còlera catalana siguin únicament els que ell esmenta.
En qualsevol cas, salta a la vista que una part de la societat catalana està animada per aquesta còlera social de què parla Barnier. Una còlera que ve acompanyada per la ràbia de voler acabar, de la qual parla Flaubert. Una de les més funestes derivacions d’aquesta còlera és el clima de violència i conflicte que està emergint a Catalunya. Tot i que no sigui el que desitja la majoria dels que protesten pacíficament, pot generar una cultura de violència i conflicte prolongat.
Aquesta possibilitat em porta a plantejar una pregunta: ¿quina és la transformació que té lloc en una societat que viu una prolongada situació de violència i conflicte?
Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de participar a Bilbao en una interessant jornada sobre economia de pau organitzada pel Gernika Gogoratuz, Centre d’Investigació per la Pau, i en la qual participaven altres organitzacions civils que treballen en el camp dels drets humans i de la pau.
Tot i que no era la qüestió central de la jornada, va sortir el tema de la transformació en la societat basca durant el període de violència i conflicte. Al contrari d’altres llocs, en els quals la violència i el conflicte van venir associats amb l’augment de les desigualtats socials, sembla que en el cas basc aquests indicadors socioeconòmics no van empitjorar durant aquell període.
Si hagués sigut així, imagino que va tenir a veure amb el fet que els governs i les diputacions provincials basques no van fomentar la còlera social. Al contrari, es van esforçar en gestionar els serveis públics fonamentals de forma eficient i igualitària. I van apostar per una cultura de pau i per un model econòmic de manufactura complexa que lligava amb la cultura del país.
Notícies relacionadesEl problema a Catalunya és que és el mateix Govern de la Generalitat el que estimula la còlera d’una part de la societat i el que ha dimitit de la seva responsabilitat de gestionar bé els serveis públics i l’economia i, alhora, promoure una cultura de pau. Si no canvien les coses, que espero que sí, aquesta còlera pot portar a transformacions socials i econòmiques irreversibles: augment de les desigualtats, pèrdua d’una cultura manufactura avançada i deteriorament del benestar.
La ràbia de voler acabar que avui anima una part de la societat i algun dels dirigents socials i polítics catalans pot ser, com deia Flaubert, la més funesta i estèril de les manies que pot experimentar una societat.
