Espanya, la protagonista

Parlar a Espanya, diu Pablo Casado que vol fer aquests dies frenètics que comencen per a polítics i periodistes en la carrera per convèncer i guanyar la batalla electoral. No hi ha dubte que el queels importa a tots és Espanya, si tenim en compte els seus eslògans,perquè aquest país –més que no pas que li xiuxiuegin a l’orella– el que necessita és avançar i deixar l’ancoratge malaltís en el qual es troba gràcies als actors polítics que tenim i al seu gran egocentrisme. Guanyar a Andalusia i Catalunyaés clau i per això l’escenari d’inici de campanya dels principals, menys Unides Podem, ha passat pel sud i es tancarà en terres catalanes, que s’esperen convulses d’acord amb els anuncis que s’estan fent per mobilitzar els ciutadans en la jornada de reflexió. Temps convulsos que no solen ser bons per a cap partit en la cursa electoral, només, com a molt, per a aquell que governi tot i que hagi sigut en funcions. 

España en Marcha, Ahora España, España Siempre... ¿qui dona més per Espanya? El vertigen electoral ja està en marxa des de fa unes hores oficialment, però el cert és que portem quatre anys de bogeria i d’anormalitat democràtica. Gràcies a la classe política, en aquest país que tants estimen –tot i que no sé si tant com diuen des del faristol–, ha sigut impossible tenir un Govern al capdavant durant quatre anys,han deixat d’existir les legislatures,perquè la maquinària de tots els partits només van a preu fet per aconseguir vots. 

Per sort, som davant de la campanya més curta que coneguem en la història política d’Espanya i cap escenari es descarta, ni tan sols el d’unes terceres generals. Si Sánchez no aconsegueix majoria absoluta, que no l’aconseguirà, està condemnat a entendre’s amb un altre partit. Al PP ja li ha dit que no, que res de gran coalició, amb Podem va ser impossible en els últims sis mesos i Ciutadans apunta que no tindrà prou força per donar-li a Sánchez la Moncloa sense problemes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Davant d’aquest escenari,els pactes tornaran a ser difícilsja que no hi ha ni dosi de responsabilitat ni de compromís amb Espanya, la protagonista. Ara és el torn dels missatges buits, de les paraules buides, de les falses promeses, de la presentació de nous projectes polítics que de nou res tenen, ara és el torn de la paraula mancada de compromís, mancat de responsabilitat més enllà que la de convèncer el ciutadà per comprar el producte.

Tots ens convenceran que són els únics que miren pel país, per oferir un Govern estable, que ens baixaran impostos, que ens ajudaran a aconseguir els nostres somnis... Vaja, que poc menys que s’erigeixen en la solució dels nostres mals comuns. Res més lluny de la realitat. Ja se sap que el polític viu d’esquena a la realitat i que els que ofereixen una altra manera de fer les coses no aconsegueixen trencar la barrera de PP i PSOE, així que només queda l’esperança que els pactes tinguin altes dosis de compromís i donin a Espanyal’estabilitat que necessita per resoldre problemes importantsi, sobretot, viure millor.