La clau

Una nova vida per als cementiris

Els nous costums poden ser una palanca que ajudi a actualitzar el significat de la mort en la nostra vida diària

1
Es llegeix en minuts
20160718 093309

20160718 093309

Posar-se el xandall i anar a córrer al cementiri pot escandalitzar més d’un i, d’entrada, curtcircuita tota lògica sobre els runners i els cementiris. La protagonista de Fleabag, una sèrie de televisió sobre una dona transgressora amb molt sentit de l’humor, ho sol fer, malgrat la reprovació de la seva germana: «¿no et fa vergonya exhibir la teva energia vital entre les tombes?», li diu en una ocasió. El cementiri de Waverley, al costat de la platja de Bondi, a Austràlia, ja està en aquests paràmetres i no és ficció; pel seu perímetre serpenteja una pista per on passen corredors i ciclistes entre vistes a l’oceà i làpides al sol. 

Els nostres cementiris han anat salvant amb dificultats les reserves que tenim com a societat davant de tot el que envolta la mort: ubicats sovint als afores, només es visiten en dates assenyalades o per l’aniversari. Que cementiris com el de Père Lachaise, a París, sigui un referent històric respectat en la seva transformació en atracció turística ha animat a la proliferació de rutes culturals pels nostres cementiris més il·lustres, però poc més. Fora de les àrees metropolitanes, la bretxa s’agreuja. Els xiprers voregen com un mur infranquejable les tombes del municipi, sovint a un grapat de quilòmetres de distància.

Notícies relacionades

T’has d’allunyar un bon tros per canviar d’òptica. Als pobles anglesos, els nens creuen cementiris enganxats a les esglésies camí de l’escola, i mares amb cotxets passen estones als bancs entre làpides de pedra i creus de ferro. Més lluny, al centre d’Oslo, el cementiri que allotja les restes d’Edvard Munch es considera una àrea verda per passejar al costat del barri de moda de Grünerlokka.   

En paral·lel, l’aposta consolidada per les cremacions redueix el nombre d’enterraments i creixen reivindicacions d’altres cultures com la musulmana, que reclama recintes per als seus ritus a Catalunya. Aquestes noves realitats haurien de servir de maneta de canvi per superar els tabús amb la mort i integrar-la millor en les nostres vides.