Testosterona i cops baixos

Rambo és ‘testosterònic’. I Sylvester Stallone, l’actor que l’interpreta. També la societat que critica ‘Lo inevitable’, obra de la companyia Dunacatà. I James Bond, Schwarzenegger o Hollywood sencer. La paraula s’ha començat a utilitzar aquí aquest 2019 i encara no és al diccionari, però als Estats Units es fa servir des de fa dues dècades. Per exemple, en articles que analitzen la imatge de grups com Led Zeppelin: mà al paquet, lletres sexistes o les fans com a mesura del seu capital eròtic.

Fa poc, ‘testosterònic’ va passar a la política quan Gabriel Rufián li va dedicar a Pablo Iglesias per criticar-li que no semblés que l’importés repetir leseleccions –i després, a Pedro Sánchez per no agafar-li el telèfon a Quim Torra–. Si a vostè li sembla que aquest neologisme és despectiu, no s’equivoca: més que una paraula és una arma llancívola. Ho demostra el fet que sembli un terme germà d’un altre que va començar sent un diagnòstic i va acabar com un insult: ‘histèrica’.

El més dolent de ‘testosterònic’ és que desvia el focus del’àmbit social a l’individu; d’allò après a la carn, l’os i la sang i d’aquesta manera, sembla que assumim que la violència masculina sigui una mica natural, inevitable. Una premi Pulitzer ho va negar taxativament: «Tampoc la capacitat de comportar-se de manera agressiva o dominant requereix un substrat hormonal», va explicar Natalie Angier a ‘Mujer, una geografía íntima’. A les pàgines d’aquest llibre dedicat a conèixer i celebrar el cos femení, l’autora va venir a dir que immoral o il·legal pot ser un comportament, no un nivell hormonal. Alhora, va recordar que la bel·licositat no és exclusiva dels homes i que si en el trànsit de l’emoció (agressivitat) a la pràctica (violència) ells arriben a la meta amb més freqüència, és més culpa de l’educació que de la testosterona.

Autodefensa

En aquesta formació s’inclou l’autodefensa. A ningú se li escapa que la diferència entre el «defensa’t» dit als nens i el «no siguis burra» són només uns testicles. Actuem com si les dones no poguessin provocar sang, només donar llet. I això que Lady Macbeth (ficció) i les vikingues (història) van fer les dues coses amb idèntica eficàcia. I així, reduint-nos a úter i dolçor, la protecció de la dona sempre va dependre de l’home –de vegades, del mateix que l’agredeix, la viola i la mata– o de les forces de l’ordre.

Per això Angier diu: «El cervell és flexible» i ens recorda que el que hem aconseguit amb una educació errònia es pot canviar amb una de més justa. Comencem a fer-ho i les lleis ens emparen, però fins que tots creguem en la igualtat –si tenim en compte que el 2018 les violacions comeses per menors van augmentar un 43%, sembla que trigarà– fa falta un equilibri. ¿I si passés per dir a les nenes que el seu cos és seu i han d’aprendre a defensar-lo? Amb 49 mortes en 10 mesos –més que en tot el 2018– potser apressi més l’autodefensa que encunyar paraules que només valen com acops baixos.

A més, la realitat dels cossos i els sexes ha canviat. ¿És home o dona la persona amb síndrome de Morris, conegut també com a feminització testicular? ¿I la de gènere fluid, terme referit a la identitat, no a l’àmbit fisiològic? Per això, ‘testosterònic’ és una puntada de peu a qualsevol entrecuix tot i que l’impacte, com gairebé sempre, rebota en les dones.

Insult o afalac

Notícies relacionades

El retorn de l’amor

Fins que siguem vells

Vegem un exemple. Angier parla del que en el passat, en ciències socials, es va dir «variants errònies»: senyores físicament ‘normals’ que no es comportaven com la resta de les dones. La denominació ja no es fa servir, però és subjacent en algunes anàlisis que s’han fet, per exemple, sobre l’obra de la cineasta Katherine Bigelow, a qui s’ha arribat a definir com a «addicta a la testosterona». A ningú se li acut dir que Lorca estigués enganxat als estrògens per observar i explicar les penes de Yerma, Bernarda Alba o Rosita la soltera, ja que ens sembla normal que un senyor pugui parlar de qualsevol cosa. De Bigelow, però, s’ha dit –alguns com a insult, altres com a afalac– que les seves històries semblen explicades per un home, sigui el que sigui això en aquests temps.

María Zambrano va apuntar que «muda és tota vivència que no té paraula» i si ‘testosterònic’ vingués a explicar una cosa nova, caldria dotar-la d’un altaveu potent. Però per descriure el menyspreu i la violència, i fins i tot alguns gestos, tenim ‘masclisme’, una paraula tan eficient i que abasta tant que inventar-ne una de parcial i despectiva només contribueix a enterbolir més l’ambient i que se’ns en vagi la força per la boca.