Menjar bé és un dret

Menjar, segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, consisteix en: «Mastegar i empassar-se un aliment sòlid». No obstant això menjar va més enllà que aquesta acció, i té implicacions que no imaginem a primera vista.

Menjar ens pot semblar un acte innocu, però en realitat està carregat de connotacions polítiques. No és el mateix per al nostre organisme menjar aliments saludables i de qualitat que ingerir productes processats amb quantitats considerables de sucre o sal afegida. No és el mateix per al medi ambient consumir aliments de proximitat que comprar aquells que venen de l’altra punta del món. No és el mateix per als drets dels treballadors donar suport a empreses que respecten l’organització sindical i no precaritzen que apostar per aquelles que sí que ho fan. No és el mateix per a l’economia local comprar a productors i pagesos locals que a multinacionals.

Menjar bé, i ja no parlo de menjar just, no està a l’abast de tothom. En primer lloc, perquè ningú ens ensenya a alimentar-nos de manera saludablesaludable. El currículum educatiu no inclou cap assignatura que ens digui quines són les propietats dels aliments, com incideixen en el nostre organisme, quina és la millor manera de combinar-los, els tipus de cocció. De fet, de vegades, quan el menjar entra a l’aula ho fa de la mà de multinacionals que venen a vendre els seus productes insalubres o mitjançant visites a les seves fàbriques d’on els petits en surten carregats amb mostres de menjar escombraria.

L’educació alimentària queda sota la responsabilitat de les famílies, que sovint no tenen el temps ni el coneixement per transmetre-ho a les criatures. Sorprèn com de preocupat està aquest sistema per inculcar certs coneixements, i, en canvi, d'altres que són essencials per al nostre dia a dia s’obvien. Les empreses de la indústria agroalimentària es freguen les mans amb aquesta realitat, ja que així la informació queda supeditada als interessos del mercat, que és jutge i part. Ho veiem amb la publicitat. Les empreses òbviament volen vendre el seu producte.

Una malaltia social

En segon lloc, no totes les famílies poden accedir a aliments de qualitat, aquelles amb menys ingressos tenen més dificultats per adquirir menjar saludable. Una situació que impacta directament en la seva salut. L’obesitat infantil a l’àrea de Barcelona, per exemple, afecta en gran manera a les criatures dels barris amb rendes baixes, com la Mina, a Sant Adrià de Besòs. Ho constaten les dades del Departament de Salut de la Generalitat. El 2016, a la Mina més de la meitat de les nenes i els nens entre 6 i 12 anys tenien sobrepès i un de cada quatre, obesitat. Són unes xifres superiors a la mitjana catalana, on una tercera part de les criatures amb la mateixa edat tenia sobrepès, i una de cada deu, obesitat. La tendència general, segons el Govern, va en augment.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

D'altres informes apunten en la mateixa direcció. El 95% de les escoles i els instituts de la ciutat de Madrid tenen al seu voltant botigues que venen brioixeria industrial i begudes ensucrades. I als barris pobres, el nombre d’aquestes botigues és encara més elevat. La facilitat per accedir a aquest tipus de productes multiplica les opcions que criatures i joves els consumeixin. Així ho assegura el resultat d’una investigació publicada recentment a la revista científica ‘Nutrients’. L’obesitat no és un problema individual, sinó una malaltia social, que ve condicionada per factors ambientals i econòmics.

Menjar bé hauria de ser un dret universal garantit. No podem deixar l’alimentació en mans del mercat, i pensar que la indústria agroalimentària s’autoregularà. L’administració pública té una responsabilitat. No obstant això, quan fa unes setmanes, a principis d’octubre, es va presentar al Parlament de Catalunya una moció per, després de l’èxit aconseguit amb l’impost a les begudes ensucrades que ha permès una reducció del seu consum, ampliar aquestes polítiques impositives a altres àmbits, la moció en el seu conjunt no va prosperar. Si bé hi va haver acord en ampliar fins al 20% del cost l’impost als refrescos ensucrats, la creació d’una nova taxa per als aliments amb excés de sucre, sodi i greixos saturats no va ser aprovada al rebre només el suport de Catalunya en Comú i la CUP. No serveix de res lamentar-se dels alts índexs d’obesitat si quan arriba el moment d’aplicar polítiques que permetrien frenar-los no se'ls dona suport. Per acabar amb la mala alimentació, calen mesures governamentals contundents.