Entre el foc i les brases

Estem vivint una de les campanyes més antipàtiques i tristes que es recorden a Espanya, això sí, amb els líders polítics projectant bé el sentiment de molts ciutadans que estan fastiguejats de tanta elecció sense resultats pràctics. Ja és alguna cosa. En això com a mínim projecten una mica de veritat. I és que si bé les campanyes electorals estan tradicionalment cridades a mobilitzar el vot, aquesta sembla una competició a veure qui el foragita més, per acció o omissió, per apatia o per incapacitat, especialment a Catalunya.

Només Catalunya sembla que als líders del PSOE, el PP, Vox i Ciutadans els desperta un punt de vibració i d’ànim, en aquest cas recentralitzador i retrògrad. I d’això no se n’escapa un Pedro Sánchez que és la trista ombra d’aquell que va arribar al govern enarborant les banderes del «som l’esquerra» i de la plurinacionalitat d’Espanya. Això ara ho defensa en solitari un Pablo Iglesias que de nou torna a recuperar perfil en campanya, però sobretot per com de nefastos són els seus adversaris, i diria que bàsicament a Catalunya. Em temo que a Espanya ha quallat l’esperit de l’«a por ellos».

Aquest dimarts, en plena campanya, s’hi posava de nou (a petició del Consell de Ministres socialista) un Tribunal Constitucional que es va reunir d’urgència per advertir el president Roger Torrent i la Mesa del Parlament que poden incórrer en un delicte de desobediència si admeten a tràmit noves resolucions sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació i la reprovació de la monarquia. Van rebutjar obrir la via penal, però el marcatge a l’activitat i al debat d’un parlament democràtic encara hi són.

I tot això amb els socialistes al govern i davant de la perspectiva que la cosa pugui anar a pitjor si, en comptes de dependre de Podem i dels independentistes, després del 10-N passen a fer-ho bàsicament del PP. Això, més que el «tracte o truc» típic del recentment celebrat Halloween, és allò de l’«ensurt o mort» de tota la vida. És allò de sortir del foc per caure a les brases. De triar entre el maltractament descarat o un «em pega però no gaire».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Després encara s’estranyaran que el monarca hagi de lliurar a Barcelona (i blindat) un premi que havia de concedir en una Girona que el té com a persona ‘non grata’ i que no li cedeix espais per celebrar els seus actes. Després encara es faran els sorpresos perquè la indignació de molta gent ara es manifesti més enllà de les multitudinàries i somrients ‘performances’ que porten anys traient a milions de persones al carrer. Però la pregunta és clara: ¿quina altra elecció se’ls dona, durant les minilegislatures espanyoles i durant les seves absurdes campanyes, tan buides de propostes com plenes de supèrbia i de xerrameca 'hidalga'?

Després, si l’independentisme polític, sense fer res d'extraordinari, s’imposa en aquestes eleccions a Catalunya, i si això va acompanyat d’un discret resultat del PSC, d’una nova trista marca del PP i d’un daltabaix de Ciutadans, que ens estalviïn els escarafalls i que assumeixin les conseqüències dels seus actes.