El preu de la incompetència política

En qualsevol projecte empresarial s’utilitzen ràtios per determinar el nivell de rendibilitat i la pertinència a l’hora d’invertir-hi. Un d’aquests és el nivell de productivitat. En l’actual conjuntura política, de desconcert i d’‘improductivitat’ que ha desembocat en una paralització de la mateixa acció de govern ¿no hauria d’afectar això a la retribució dels seus protagonistes? No s’ha de constituir un govern a qualsevol preu però ¿quin preu està pagant el país i el seu nivell de competitivitat per no tenir un govern estable?

És normal que qualsevol empresa tingui una direcció per objectius, fins i tot una missió que defineix la raó de ser de la seva organització. Es poden oblidar moltes coses però no el que justifica l’existència de la teva activitat, és a dir, la governabilitat del país, la qual cosa inclou l’exercici legítim des de l’oposició.

La negociació, determinant

És difícil trobar una empresa que no hagi de negociar amb diferents agents (clients, proveïdors, personal, etcètera). De fet, la negociació és un procés crític que pot ser determinant a l’hora que els consumidors decideixin comprar o no un producte. Em resulta fàcil saber quina seria la reacció d’un directiu a qui li reporten que han fracassat les negociacions del seu cap de compres que no ha sabut aconseguir cap ‘partner’ ni cap benefici per als interessos que representa.

Els nostres representants no han sabut gestionar el procés de negociació assumint uns principis mínims: guanyar-guanyar, concessions i condicions, així com conèixer el cost del no-acord. És a dir, una ruptura parteix de la premissa que el desacord genera més beneficis que l’entesa.

Més valuós que un compte d’explotació el constitueix el fons de comerç o els clients que té una empresa. Estem en una economia de la confiança que diposita el mercat en la teva organització. Això és una cosa que hauria d’estar omnipresent a la ment de qualsevol directiu i hauria de regir qualsevol actuació. Quan no és així es dilueix el nivell de confiança dels clients i es deteriora la imatge de marca. Aquesta és l’erosió que viu la classe política, independentment de la seva ideologia, sense el menor indici d’autocrítica  i d’aplicació d’un pla de contingència que la tregui del nivell de mediocritat. Les dades així ho constaten, és el segon problemaque més preocupa la ciutadania.

Qualsevol lloc de treball ha de ser considerat una inversió en la mesura que genera un benefici superior al seu cost salarial. ¿S’imaginen que no cobressin fins a formar govern?

Que lluny que és el principi de l’exemplaritat  que guia l’essència del lideratge dels nostres polítics. I això em porta al meu últim punt de la reflexió: la direcció per valors.

Honestedat i coherència

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les empreses estan incorporant valors a les seves organitzacions (sostenibilitat, ecologia, proximitat, comerç just, etc.) com un mitjà d’identificació amb els seus clients i de diferenciació respecte a la competència. És fàcil establir una analogia amb l’àmbit polític, ja que l’essència de la seva actuació s’hauria de guiar pels valors. Apel·lo a l’honestedat, en la mesura que es fa allò en què es creu i es creu en allò que es fa. Honestedat com a reflex de coherència entre el que es diu i el que es fa. Honestedat com a reflex d’autenticitat tot i que no sigui del gust de tothom.

Es parla de diversitat però no som capaços de gestionar-ladiversitat . Es parla de talent, però les seves actuacions no ho reflecteixen. S’enalteix la competitivitat però no s’obté per falta de competència. Es requereix lideratge però no s’està disposat a donar exemple. Cal la millora contínua però es fuig de l’autocrítica. I si a sobre observem els resultats, quant queda per aprendre i quants haurien de buscar una altra feina.