'Bésame mucho'

El que més em va agradar del debat de dilluns entre els candidats a la presidència del Govern va ser la manera en què María Casado, presidenta de l’Acadèmia de TV, rebia els seus convidats: efusiva, contenta, elegant, afectuosa, com rebríem nosaltres a casa nostra. Naturalment no va faltar qui a l’instant o el matí següent la critiqués per la seva actitud «poc professional», per gosaragafar pel braç algun dels polítics i fins i tot, ¡quin atreviment!, fer-los els dos petons de rigor agafant-los la cara amb les mans. Érem uns tontets, ara a sobre som unsbeats i uns cursis.

Ser afectuós no és res més que una de les formes de la cortesia, una que en l’actualitat, per cert, li està prohibida als homes fora de l’àmbit estrictament familiar (abans estava prohibit perquè es considerava una actitud poc masculina, ara perquè et poden acusar d’assetjament). María Casado no només semblava estar encantada amb els seus convidats sinó que a més no va mostrar cap favoritisme, no va ser més efusiva amb uns que amb els altres, per la seva actitud resultava impossible saber qui votaria.

La professionalitat sense més ni més és de vegades un dels símptomes de la mediocritat, l’espontaneïtat requereix més valor, més talent, més ingenuïtat també (però a la vida quotidiana, ni la ingenuïtat ni la confiança són un defecte, sinó més aviat un senyal de joventut d’esperit).

I tampoc és que María Casado estigués rebent el Dalai-Lama o Nelson Mandela, ¿eh? Es tractava dels nostres polítics actuals, aquests cinc nois. ¿Per què María Casado no s’havia de prendre la confiança d’agafar-los la cara amb les mans abans d’entrar al plató, abans que tots es posessin a treballar? No vaig veure cap gest de rebuig.

Ser afectuós també és una qualitat, no un defecte i un sap perfectament com i amb qui es pot mostrar així: m’hauria encantat veure María Casado agafant-li la cara amb les mans a Cayetana Álvarez de Toledo, tot i que estic segura que aquesta hagués reaccionat bé.

Gestos d’afecte

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els gestos d’afecte o de reconeixement entre dones amb poder també s’han tornat més escassos, hi havia una majoria de dones entre les crítiques a la periodista. Però recolzar les dones només quan aquestes fan proclames feministes no és feminisme. ¿On són les feministes per dir que Sáenz de Santamaría i Cayetana Álvarez de Toledo són, combreguis o no amb les seves idees, unes grans polítiques, valents i intel·ligents, millors que la majoria dels polítics homes... i dones?

El que sí que em va estranyar moltíssim va ser que cap dels nostres estimats candidats es tragués l’americana per oferir-l’hi a la periodista, que devia enxampar un bon refredat. Tot i que pot ser que avui dia aquest gest també estiguiprohibit.