Paràsits a dalt i a baix

A qui digui que ja no hi ha esquerra i dreta, l’enviaria a buscar, amb la bufeta inflada com una gaita, un lavabo al fons d’un bar. A qui insisteixi que ja no s’ha de parlar de classes socials, d’a dalt i a baix, li diria que miri quant costa un lloguer d’un àtic i quant el d’un principal, quant a la zona alta de Barcelona i quant més avall. O això, o que vegi 'Barri Sèsam’. O la pel·lícula 'Parásitos’.

En l’acabada d’estrenar ficció del sud-coreà Bong Joon-ho, una família a l’atur sobreviu en un soterrani socialitzant la wifi dels veïns de dalt. Al fill li sorgeix l’oportunitat de treballar en una mansió milionària i al final acaba fent-ho tota la família. A partir d’aquí, neorealisme sud-coreà, murris, comèdia negra, intriga de casa maleïda, monstres escales a baix, ensurts de classe. Una mica així com Els increïbles disfressats de Mr. Ripley en una versió de terror de 'Downtown Abbey'. Si en aquesta última, on el servei s’eslloma al pis de baix mentre a dalt es beu xerès, el màxim acte de complot que planeja el xofer és abocar una sopera sobre els aristòcrates, a 'Parásitos’ es podria servir un gaspatxo de sang.

Notícies relacionades

'Parásitos': un passeig per la roïndat humana

Crítica de 'Parásitos': una obra mestra contra les convencions

La pel·lícula arriba quan a la Gran Bretanya es discuteix l’etiqueta porno de la pobresa per parlar d’un munt de formats televisius ofensius: programes sobre carrers on tots els veïns demanen ajuts socials, on se segueix els cobradors de deutes, on es dona un maletí ple de bitllets a una família en conflictes per veure en quines bestieses el gasten.

I ara que uns diuen que no hi ha rojos ni blaus, que d’altres parlen d’ascensor social (fora de servei), que s’intenta que els que tenen poc culpin els que tenen menys, són necessàries pel·lícules com 'Parásitos'. Perquè no oblidem que a dalt i a baix no només existeix darrere del Villa als anuncis de Fairy. Que li ho diguin a Girona Pobre, un captaire de la Barcelona del 1880 que anava a la plaça Reial amb un rosegó a la mà: es posava a les boques de ventilació de les cuines subterrànies dels restaurants nobles, tancava els ulls i rosegava aquest pa dur olorant des de dalt el menjar que mai podria tastar.