Reflexió o agitació

Nerviosisme. I ansietat. És el quadre anímic de les forces polítiques –i els seus líders– en aquesta recta final. La incertesa del resultat electoral fa que la tradicional jornada de reflexió sigui el preàmbul d’una agitació sense precedents. No es tracta de l’excitació pel desenllaç, sinó de la por que aquest sigui un malson. «Som en un laberint», va dir dijous el candidat socialista, Pedro Sánchez, en un tram final en què els nervis i el cansament han mostrat totes les seves costures i vulnerabilitats. Un laberint, potser, sense sortida.

La repetició electoral pot acabar amb un escenari pitjor per a totes les forces polítiques menys per a Vox, que mostra una irrupció desbordant. Els electors continuen provocant grans sotracs a l’inestable mapa polític espanyol en els últims anys. No són capritxosos, estan en mode exigent, urgent i impacient. La imprevisibilitat del resultat és part de l’esgotament de l’oferta tradicional; de la insatisfacció per les noves propostes, que van mostrar el seu envelliment prematur i que havien de regenerar l’esgotat pèndol del bipartidisme; del cansament causat peldesafiament independentista; i de l’aguda desconfiança en la política i en els partits que s’ha apoderat de bona part de l’opinió pública espanyola.  

El malson dels polítics

¿I si, finalment, la cita de demà no estigués marcada per l’eix dreta o esquerra, sinó pel d’‘establishment’ o ‘antiestablishment’? Aquest és el malson que inquieta i desvetlla el sistema polític i els seus representants. Ja va dir Pedro Sánchez que no podria dormir tranquil, però potser serà per més raons de les que imaginava o explicava. La nit electoral pot provocar insomni estructural o provocar acords, més enllà dels blocs ideològics, per evitar el contagi sistèmic de l’antipolítica. Itàlia, i la seva coalició contra Matteo Salvini, com a referència.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Els nervis s’aguditzen amb les hores. Els indecisos resolen els seus dubtes cada vegada més tard, amb càlculs més indesxifrables i amb moviments d’última hora imperceptibles per part dels partits. El 1997, a Espanya, en els quinze dies de campanya es van decidir el 13% dels votants. El 2015, el 36%. I un 18% l’últim dia. En el CIS de desembre del 2015, la increïble xifra del 41% de gent que anava a anar a votar no estava segura de per qui ho faria. Així ha continuat creixent la incertesa fins avui, fins a l’últim dia, en què pot definir-se el 10% dels electors, i amb quatre eleccions seguides en els últims quatre anys.

¿I si el vot no fos una elecció sinó una lliçó? Alguns electors poden voler castigar, amb el seu vot, el conjunt –o determinats representants– del sistema per la incapacitat de formar govern, per la repetició acumulada i pel tacticisme electoral esgotador dels seus protagonistestacticisme . Sigui quin sigui el resultat, la veritable reflexió començarà dilluns: ¿com i per què hem arribat fins aquí? Alguns recordaran: «Quan les hores decisives han passat és inútil córrer per assolir-les» (Sòfocles).