¿Anar a Madrid per votar amb Vox?

La campanya electoral més evitable des de 1977 consagrarà la normalització de l’extrema dretarepresentada per Vox, que es convertirà en la tercera força parlamentària darrere el PSOE i el PP. Sens dubte, un nou símptoma del deteriorament del règim del 78. Aquesta situació ha plantejat una qüestió aparentment senzilla als partits independentistes: ¿anar a Madrid a fer què? La CUP ha respost que vol «fer Espanya ingovernable». Es tracta d’una proposta insubstancial. La política espanyola ja fa temps que està bloquejada. Està bloquejada pel conflicte amb el sobiranisme català. Cert. Però s’ha bloquejat soleta. En el context d’aquest conflicte, l’ha col·lapsat la delirant competència catalanofòbica entre les diferents expressions del nacionalisme espanyol unitarista. I, com era perfectament previsible, aquesta carrera l’ha guanyat Vox sense despentinar-se.

Amb el lema «ni un vot enrere», Laura Borràs ha suggerit que no farà president Sánchez. Ni per activa, ni per passiva. És a dir, ni votant a favor, ni abstenint-se. Acostant-se a l’imaginari de la CUP, l’espai liderat per Carles Puigdemont identifica la dignitat nacional amb el vot negatiu. I assenyala amb el dit qui gosi fer una altra cosa. Particularment, ERC. Plantejat en aquests termes, el debat entre les forces independentistes expressa de manera crua les limitacions actuals de la política catalana. La política catalana també està empantanegada i bloquejada enmig de debats estomacals i simbòlics.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La realitat és que, si les tres dretes aznaristes sumen més que el PSOE i UP, governaran. En cas contrari, Sánchez es veurà abocat a formar un govern molt més fràgil del que hauria pogut formar fa uns mesos. L’error de càlcul ha sigut colossal. Sánchez només podrà governar de dues maneres: amb l’abstenció del PP, o buscant un pacte amb Iglesias. En el primer cas, estaria en mans de Casado. En el segon cas, en mans del PNB i l’independentisme català. Si, amb la seva abstenció, Casado permet governar Sánchez, Abascal reforçarà el seu paper a la política espanyola mantenint-se en el no. En aquest escenari, el paper del sobiranisme basc i català seria inexistent o marginal. Però si Casado vota amb Vox, Sánchez només serà president si hi ha menys vots negatius que positius. I només hi haurà més vots negatius que positius si l’independentisme català vota en bloc al costat de Vox, el PP i Cs. És a dir, si l’independentisme fa una opció clara i conscient pel «com pitjor millor».

Cal ser molt cautelosos amb les enquestes. I més en temps d’inestabilitat i mutació política. Però excepte l’última enquesta del CIS, totes les aproximacions demoscòpiques apunten un escenari com el que acabo de descriure. Per això mateix sorprèn que molts periodistes hagin insistit a preguntar els candidats independentistes si farien possible un govern de Sánchez. La pregunta políticament rellevant era una altra: ¿vostè votaria al costat de Vox en una sessió d’investidura de Sánchez? I només hi havia una resposta intel·ligent i digna: no.