El joc de les paraules i les lletres

Fa pocs dies m’he adonat que la paraula ‘fama’, en català ‘fam’, és germana de ‘hambre’, del llatí ‘famen’. I llavors he començat a repassar paraules i m’he adonat que bateguen de vida. Les as són el suport de moltes idees. La més breu i rotunda potser és la catalana «fam». I la més vanitosa potser és la «fama». Que de vegades fins i tot s’inflama.

Les paraules són competidores. I tinc la sensació que les paraules es fatiguen amb tantes efes i tantes as i l’expressió els falla. No es tracta de fardar, com es diu. Senzillament es tracta d’evitar el fracàs en el primer pas.

No puc saber si el lector d’aquestes línies és un lector de bona raça i sobretot si és el rei de la paciència. A mi m’agraden les paraules que tenen diversos significats. Tot i que, de vegades, se’m pugui escapar algun disbarat. Contra el rigor excessiu o l’avorriment del ja sabut «hem d’acceptar la llibertat dels errors».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Jo m’excuso per ser un lletraferit, un enamorat de totes les lletres, amb les quals m’agrada jugar. Evidentment és una malaltia que pot ser que ja tingui nom: la «lletrofília». ¿M’hauria d’excusar? Crec que no, que és més urgent lluitar contra la «lletrofòbia». És cert que de vegades les lletres s’amunteguen. ¿Potser l’explicació és que tenim moltes coses a dir? A la universitat, qui dirigia les classes l’anomenaven «senyor lletrat». Això deu venir del temps en què molta gent era analfabeta i era un elogi «saber de lletres».

És significatiu que en la vida jurídica tingui tanta importància la precisió d’un relat. Sovint som massa ganduls quan ens volem explicar. «¿Oi que ja m’entens?». Quantes vegades hauríem de dir «no, no t’entenc». Però en moltes ocasions, entendre o no entendre no té cap importància.