Gent que crida

Al veure publicitat d’agències de viatges, em pregunto quan van fer les fotos d’alguns dels llocs que anuncien. ¿Quan va ser l’última vegada en què algú va poder veure des d’un extrem l’altre costat del pont de Carles a Praga? O que es va poder caminar en línia recta per la Rambla sense haver d’esquivar la gent. O si hi ha parelles que de veritat creuen que passejaran agafats de la mà per Venècia sense endur-se amb els braços algun nen despistat. Això de veure sense ningú escales de Santorini a Grècia ha de ser un record dels més vells del lloc.

Les imatges actuals ens mostren aquests llocs plens de gent. Cossos apinyats, amb el mòbil a la mà, per captar una sortida del sol, una estàtua humana, la torre d’una església, una posta de sol, un somriure congestionat, potser, sense que el fotografiat ho sàpiga, la cara del carterista que li està robant la cartera en aquell moment precís.

I, amb tot, aquestes imatges només ens presenten una dimensió, ja que a les aglomeracions humanes, a més de les habituals olors, gasos i emanacions, el que hi ha és molt soroll. Els éssers humans fem molt soroll.

Vivim immersos en el soroll.

Un excés d’estímuls

I el soroll impedeix pensar, bloqueja la ment. Ensopeix. Ho saben molt bé els que gestionen els comerços i bombardegen els clients amb unamúsica altíssima. Sol tenir uns baixos pesats que resonen tant dins el cervell com a l’estómac i els pulmons; les veus són gairebé sempre femenines. Així es cobreix l’espectre complet. Es prefereix vocalistes dotades del que s’acostuma a dir «un raig de veu», que els surt com si es tractés d’una font de poble, o tot o res. Potser no van anar a classe el dia en què van explicar que hi ha la possibilitat de cantar ‘piano’. Així que entre l’excés d’estímuls visuals, els cops dels baixos i els refilets alts, els clients van atabalats per les botigues, prenent decisions amb les neurones sobrecarregades. Després arriben a casa i es pregunten per què han comprat allò.

També passa alsrestaurants i els bars. Fa uns dies vaig anar a dinar amb un amic a un restaurant de Barcelona. Al local la música era tan forta que no podíem parlar i vam haver de demanar que l’abaixessin. ¿Per què pensarien els que porten el local que era necessari aquest nivell de soroll? El primer que em va venir a la ment és que el menjar no podia ser gaire bo, que era una maniobra de distracció. Potser mentre intentes superar el volum de la música per poder tenir una conversa, mentre la veu es concentra a cridar el teu interlocutor, no perceps la mediocritat del menjar. Diuen que el dolor més intens cobreix tots els altres que es pugui estar patint. El crit, cridar i que et cridin, és una forma de dolor.

«¡Que cridaners que som!»

Però últimament cridar sembla haver-se convertit en l’única manera de parlar i discutir per algunes persones. És el resultat de la normalització de la cridòria com a hàbit comunicatiu. Sempre s’ha dit que aquí es parla molt fort. Com molts delsestereotips culturals, això té un peu en la realitat. És un d’aquests trets que, tot i que molest, es veu amb u na certa condescendència. Es comenta quan crida l’atenció, per exemple a l’entrar en un local. «¡Que cridaners que som!». Llavors s’abaixa la veu per tornar-la a aixecar poc després.

El programa de televisió més vist al país és una cridòria d’hores i hores, amb veus que ja sonen fins i tot una mica trencades després d’anys de desgast de les cordes vocals. A les tertúlies, indiferentment del tema, es parla a crits, s’interromp els altres, i a poc a poc se n’ha anat fonamentant la creença que té raó qui parla més fort i no qui té els millors arguments.

Els crits han envaït fins i tot el territori que semblava l’última reserva en què es podia estar fora de perill de l’excés de decibels, el text escrit. S’han colat a través de les xarxes socials, en què la brevetat dels missatges ja ha portat a introduir molts matisos a través d’elements visuals perquè la imprecisió provocava, i continua provocant, més d’un malentès. Així que una icona no només et pot dir que el missatge que podria semblar més aviat bord a primera vista en realitat vol ser graciós, ara també et poden cridar amb un missatge. N’HI HA PROU QUE HO ESCRIGUIN AMB MAJÚSCULES PERQUÈ LES PARAULES PUGIN IMMEDIATAMENT EL VOLUM. ¿QUÈ DIUEN? NO ELS SENTO. ¿QUE FA MAL? UN MOMENT, QUE ABAIXO EL VOLUM.

Sense arguments

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¡Quin alleujament! És que el text amb majúscules també aclapara, cansa, molesta; és soroll, com els crits i el soroll atordeix, no deixa pensar. Per això es criden les ordres, les consignes, tot allò que no té més força que el volum de la veu, tot allò que no té arguments.

Els proposo un exercici de desintoxicació: en el pròxim debat o la pròxima tertúlia en què la gent alci la veu tapin-se durant uns segons les orelles o abaixin el volum si és a la tele. Mirin llavors les cares, els gestos, observin els seus ulls, la seva expressió, veuran llavors la lletjor de la gent que crida.