Desafiament dels narcos a Mèxic

La ineficàcia és la característica comuna de tots els dispositius per combatre el narcotràfic a Mèxic des que el president Felipe Calderón (2006-2012) va militaritzar el conflicte amb els càrtels de la droga. Al confiar a l’Exèrcit la persecució i el desmantellament de les xarxes dels narcos es va produir una escalada del conflicte, que va adquirir el perfil d’una guerra sense que, d’altra banda, disminuís la influència del crim organitzat als territoris que controla. N’hi ha prou amb una dada per calibrar les dimensions del desafiament: un centenar és la mitjana de morts diàries durant aquest any.

Res debilita les xarxes de narcotràfic, ni tan sols episodis com la captura del Chapo Guzmán i la seva deportació als Estats Units, perquè en medis extremadament deprimits, on la presència de l’Estat és poc més que simbòlica, campa al seu aire i és capaç d’obligar les autoritats a acceptar la seva debilitat. Això va passar amb la detenció i el posterior alliberament del fill del Chapo i passa cada dia a petita escala als llocs on la dotació de la Guàrdia Nacional és incapaç de fer front a les partides dels càrtels.

És evident el risc que a Mèxic es consolidi una realitat dual: la de l’Estat oficial, amb les seves autoritats i institucions, i la d’un narcoestat dins l’Estat, capaç de sotmetre aquest als territoris que controla. El propòsit del president Andrés Manuel López Obrador de recórrer a la política per evitar la guerra persegueix neutralitzar aquesta degeneració, però segurament desborda els seus recursos la possibilitat de fer un primer pas amb garanties d’èxit: sanejar els diferents esglaons de l’Administració, enfangats amb massa freqüència en l’estratègia dels narcos. I l’oferiment de Donald Trump d’intervenir militarment en el conflicte va ser un despropòsit perquè suposava l’acceptació per part de Mèxic de la ingerència estrangera en un assumpte intern que ha posat en perill l’autoritat de l’Estat i el dret a la seguretat dels ciutadans.