El dia a dia d'una extinció

En aquests dies s’ha comentat una llarga i incisiva peça cultural de Martin Scorsese publicada en ‘The New York Times’ en la qual aclareix punt per punt què va voler dir quan va afirmar que les pel·lícules de Marvel «no són cine». L’article resumeix la seva opinió: aquestes pel·lícules són franquícies molt ben estructurades, en les quals poden treballar artistes però que no constitueixen el que molts, com ell, entenen per experiència artística audiovisual. No hi ha revelació, misteri ni autèntic perill emocional, sinó que estan fetes «per satisfer unes demandes concretes i són variacions sobre uns temes determinats».

No és un article impactant en el seu contingut fins al final, en el qual revela que ha pogut realitzar la seva pel·lícula ‘L’Irlandès’ –l’experiència artística cinematogràfica que desitjava dirigir– perquè la plataforma de ‘streaming’ que la produeix li ha donat les garanties necessàries per rodar en les condicions que ell necessitava. El que no diu l’article és que, a canvi, Scorsese va haver de pactar que la seva pel·lícula només estaria als cines durant 45 dies fins al seu pas a la plataforma ‘online’. Cal recordar que, generalment, les distribuïdores exigeixen que una pel·lícula estigui en els cines entre 72 dies i tres mesos abans d’estar disponible en ‘streaming’.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El lament de Scorsese davant del final d’un tipus de cine d’autor que resulta pràcticament impossible de produir actualment ressona al costatd’una recent entrevista al guionista i director Roger Avary, que admet que aconsegueix tirar endavant projectes en condicions pràcticament casolanes. La situació dona per titular: el guionista de ‘Pulp Fiction’ no troba ningú que li doni diners per fer una pel·lícula. Entre altres coses, es queixa que les noves plataformes realitzen reserves milionàries sobre cançons famoses durant anys, per si algun dia les decideixen utilitzar. Lloguen cançons que potser mai més utilitzaran, la qual cosa fa que un creador no pugui permetre’s els preus astronòmics d’un tema en concret.

El canvi, per descomptat, no és únicament en la indústria cinematogràfica. En una entrevista recent, Kim Gordon, excomponent de l’extinta banda de ‘noise’ Sonic Youth, declarava que només havien fet diners de la banda en concerts. Ah, i de la seva marca de roba. Fet que confirma que al nostre voltant res canvia fins que tot ha canviat del tot.