Vox: entre l''a por ellos' i el 'vaffanculo'

Fa menys d’un any, el PP i Ciutadans buscaven a Andalusia fórmules per pactar amb Vox sense que ho semblés. Llavors, el pacte amb l’extrema dreta era, almenys, vergonyant. Avui, Vox s’ha menjat Cs i amenaça el PP. Espanya ha passat en un temps rècord d’anomalia a Europa a tenir una de les extremes dretes més potents. ¿Com? ¿Per què? ¿Gràcies a qui? Santiago Abascal té una llarga llista de gent a qui agrair-ho.

1. Ruptura del cordó sanitari.  El PP i Cs van convertir en normal pactar amb Vox. No van seguir l’exemple europeu que l’única política amb la ultradreta ha de ser el cordó sanitari, sense excepcions. No serà que Manuel Valls no ho va advertir.  

2. Sobreexposició mediàtica. Perquè era la novetat. Perquè la guerra cultural genera audiència. Perquè donen espectacle amb els seus estirabots, que tant escandalitzen. Igual que la premsa als EUA amb Donald Trump, l’espanyola va obrir les portes de bat a bat a Abascal i als seus amb una barreja d’inconsciència, irresponsabilitat i voraç gana d’audiència.

3. Discurs blanquejat. Com a conseqüència dels dos punts anteriors, el discurs tòxic de Vox va passar a ser un punt de vista més, acceptable i discutible. Fins i tot pitjor: va aconseguir en gran manera que la conversa girés al voltant del seu missatge.

4. Covardia política. Està més que vist i estudiat a la resta d’Europa: quan la dreta i el centreesquerra adopten part del discurs de la ultradreta per anul·lar-la, els ultres guanyen terreny. Sempre. Contemporitzar amb el seu discurs és inútil. L’única opció és combatre’l.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

5. L’efecte ‘a por ellos’. Igual que Mariano Rajoy era una màquina de crear independentistes, el procés és una màquina d’aguditzar el nacionalisme espanyol. Quan l’‘a por ellos’ es tolera, s’aplaudeix o s’incita, els ultres se’n beneficien.

6. Embafament ciutadà. Quan el tacticisme regna. Quan es prefereixen les jugades mestres a la gestió política. Quan l’electoralisme justifica l’arlequisme, la mentida i la demagògia. Quan es tracta la ciutadania només com a electorat i com si fos menor d’edat. Quan el model polític i econòmic deixa tants damnificats a la cuneta. Quan el món s’omple d’incertesa i es busquen respostes simples a problemes complexos. Quan els pitjors antisistema nien en el sistema. ¿Sorprèn que una part important de la ciutadania vulgui donar una lliçó als partits i els polítics de l’‘establishment’?  «¡Vaffanculo!» que va dir Beppe Grillo per irrompre a Itàlia i acabar obrint les portes a Matteo Salvini.