IDEES
Molins i gegants
quijote
Costa imaginar que, a hores d’ara de la pel·lícula, puguem trobar ficcions que ens portin una nova lectura de la figura del Quixot. Però això és exactament el que fa ‘El hombre que mató a Don Quijote’,una pel·lícula de Terry Gilliam i protagonitzada per Adam Driver, conegut entre altres coses per continuar la saga de ‘Star wars’ com el conflictiu fill de Han Solo i Leia Organa.
El que va ser membre dels Monty Python i responsable de les animacions del grup humorístic ens presenta la tràgica aventura vestida de comèdia d’un exitós director de cine (Driver) que, enamorat de la història del Quixot, decideix tornar a l’Espanya que va conèixer en els seus anys d’estudiant per refer la seva primera pel·lícula tal com li hagués agradat fer-ho quan era jove i no tenia res més que una vella càmera i ganes de triomfar.
A través dels ulls del ‘Quixot’ de Gilliam veiem el món no pel que és, sinó pel que podria haver sigut si hi haguessin hagut més bojos com ell, disposats a somiar en l’impossible
En les seves aventures, aconsegueix localitzar el seu Quixot, un sabater de la Manxa (Jonathan Pryce) que, després d’haver protagonitzat la seva pel·lícula anys enrere, va ser incapaç de tornar a la vida real quan es va apagar la càmera. Completament convençut de ser realment el Quixot de la Manxa, el sabater confon el jove director amb el seu estimat Sancho Panza i acaba arrossegant-lo en la seva bogeria i persuadint-lo perquè l’acompanyi en les seves aventures.
Notícies relacionadesEls minuts corren vertiginosos per la pantalla, seduint l’espectador amb brivalls recargolats, veritats amagades a plena vista i una latent tendresa que abrasa i gela a parts iguals. La set d’èxit del jove director xoca una vegada i una altra amb la rectitud i generositat d’un Quixot que lluita per ser qui vol ser a cada pas del camí. A través dels seus ulls veiem el món no pel que és, sinó pel que podria haver sigut si hi haguessin hagut més bojos com ell, disposats a somiar en l’impossible i a morir havent-se conegut.
No puc revelar el final, perquè, com tota gran història, no en té. Més que un final, és un principi. És una invitació a creure en l’impensable, en un mateix, en els altres. És un viatge a les entranyes d’un món ple de gegants, tot i que alguns només siguin capaços de veure molins.