Assassinat a San Salvador: memòria, reparació i justícia

La matinada del 16 de novembre de 1989 militars del Batalló Atlacatl, de l’Exèrcit salvadorenc, van irrompre violentament a la Universitat CentreamericanaJosé Simeón Cañas (UCA) de San Salvador i van assassinar sis jesuïtes i dues dones: Elba Ramos, una treballadora domèstica, i la seva filla Celina, de 15 anys. L’assassinat va produir una commoció mundial per la irracionalitat de l’atemptat i la responsabilitat directa de l’Exèrcit, així com per la significació social i cultural de les persones assassinades, científics socials (sociòlegs, psicòlegs, politòlegs) que analitzaven críticament la realitat salvadorenca des de la posició social dels empobrits i defensors dels drets humans, especialment d’aquells a qui els hinegaven sistemàticament.

Feien d’educadors populars que ajudaven a despertar la consciència crítica de la ciutadania i a organitzar-se socialment. Eren teòlegs de l’alliberament que oferien una interpretació del missatge cristià al servei de les majories populars i professors universitaris que formaven els estudiants en la participació activa orientada a la transformació de les estructures polítiques, socials i econòmiques injustes.

No van ser els primers religiosos assassinats aEl Salvador. N’hi va haver molts altres abans que ells, entre els quals cal recordar el jesuïta Rutilio Grande, monsenyor Romero, arquebisbe de San Salvador RomeroSan Salvador, quatre religioses nord-americanes, nombrosos líders de comunitats cristianes, pastores i pastors evangèlics, catequistes, etcètera. El Salvador es convertia així en un dels països amb més nombre de religiosos assassinats per l’Exèrcit i els esquadrons de la mort de tot el món. Això passava en un país de majoria catòlica i amb un Govern catòlic. ¡Quina contradicció i incoherència!

La utopia d’un món més just

¿Per què els van matar? No per odi a la fe, ni perquè fossin revolucionaris alçats en armes contra el Govern, ni per haver abandonat la seva activitat religiosa i haver-se convertit en líders polítics, sinó perquè van ser la consciència crítica dels poders militars, polítics, econòmics i de l’Administració nord-americana, que contribuïa a la repressió popular amb ajuda militar i un ingent recolzament econòmic.

Ells van desemmascarar les mentides del sistema, van elaborar un relat alternatiu sobre la realitat salvadorenca i van practicar la denúncia profètica. Van construir ponts de diàleg entre l’FMLN i el Govern, que l’Exèrcit va dinamitar. Van defensar la vida de les majories populars, amenaçada diàriament per la repressió i, amb la seva exemplaritat de vida, van anticipar la utopia d’un món més just, sense violència ni opressió.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El Vaticà no els va defensar de les agressions que van ser objecte, ni de la falses imatges que es van construir sobre ells. Al contrari: va arribar a acusar-los d’haver renunciat a la seva missió religiosa i d’haver adoptat la ideologia marxista. Els va deixar sols davant el perill. Al final el seu assassinat va ser la crònica d’una mort anunciada.

Trenta anys després d’aquella matinada fatídica del 16 de novembre de 1989 és necessari fer justícia d’acord amb la gravetat del delicte, fer memòria de les dues dones i els sis jesuïtes assassinats, rehabilitar-los en la seva dignitat, reconèixer la seva exemplaritat i considerar-los símbol del cristianisme alliberador, que continua il·luminant avui el camí cap a un altre món possible.