Pedaços aquí i allà, però ¿fins quan?

Un mes després de la publicació de la sentència del Tribunal Suprem als líders i polítics catalans, les mobilitzacions continuen brollant per tot Catalunya mentre a Madrid es forgen aliances per intentar assegurar un Govern progressista. No està clar encara que la formació d’aquest Govern suposi un avanç en el conflicte entre Catalunya i Espanya, però el que sí que podem analitzar és si les mobilitzacions tenen algun impacte concret en les actituds o decisions dels partits polítics a Madrid. 

Si bé durant la campanya electoral –que de facto ha durat mesos– els partits es devien a uns límits i tensions partidistes i curtterministes, una vegada aconsegueixin formar Govern s’hauria d’imposar una lògica estatal a més llarg termini. És a dir, entra dins de la lògica electoralista que el PSOE volgués donar imatge d’Estat davant del seu electorat i que, veient les enquestes i els índexs d’opinió pública, optés per un discurs molt emmarcat en l’statu quo: Constitució de 1978, legislació vigent, res d’obrir debats identitaris i ni un comentari sobre el sistema monàrquic o republicà. En temps convulsos no hi ha incentius per proposar debats de fons que puguin esquinçar l’estabilitat aparent. En canvi, sí que n’hi ha per cridar a la calma, donar aparença de control de la situació i transmetre confiança que es tenen les regnes ben agafades.

Res més lluny de la realitat. Tsunami Democràtic i els Comitès de Defensa de la República (CDR) continuen fent convocatòries a la mobilització que, en una mesura o una altra resulten exitoses com a tals. Els partits independentistes han tornat a aconseguir bons resultats electorals, i al constituir Govern, hi haurà al Congrés 23 escons ocupats per polítics dels quals el compromís amb el seu electorat passa per la independència o la sobirania catalanes. Ningú que ocupi La Moncloa té realment la situació sota control ara mateix. El control aparent, aquest que passa per un discurs ferm i activitat regular dels mecanismes establerts, no significa un control real i a llarg termini de l’escenari.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Que la policia o el sistema judicial actuïn de forma estricta portant els límits del que és legal fins a punts de vegades il·legítims aconsegueix que sembli que l’Estat fa un seguiment minuciós de qualsevol acció dissident. Si Tsunami o els CDR organitzen un tall de carreteres, hi enviem la Policia Nacional i apaguem el foc. Si la mobilització és a la Jonquera, ídem. Si hi ha detinguts, que passin a disposició judicial. El panorama queda estabilitzat posant pedaços aquí i allà, però ¿fins quan? 

Consciència d’Estat

Algú amb consciència d’Estat ha de tenir molt clar que cap règim democràtic pot ofegar de forma indefinida les aspiracions polítiques d’un col·lectiu amb majoria significativa sense danyar els mateixos principis democràtics. El mal cap a aquests principis, el sistema de drets i les institucions estatals ja fa temps que va començar. L’únic que queda per veure, a falta de voluntat de solucionar, és qui aguantarà més, si l’Estat contenint la ruptura i la desafecció o l’independentisme mobilitzat erosionant l’Estat.