Xantatges no, gràcies

El PSOE i Podem han acordat en dos dies el que els havia resultat impossible durant més de mig any. Entremig ha calgut una absurda convocatòria d’eleccions, una campanya electoral que es podria haver evitat i la pèrdua de 10 escons entre tots dos. Això sense oblidar la segona oportunitat que van donar a l’extrema dreta, que, enmig del desgavell i del desgovern, ha guanyat 28 diputats i s’ha convertit en tercera força a nivell estatal. Un pin i un copet a l’esquena als genis que van decidir anar a eleccions, mirant-se unes enquestes que s’han anat capgirant a mesura que passaven les setmanes. Un aplaudiment i una medalla per a Pedro Sánchez, que s’ha passat mesos amb l’exigència d’un «govern fort» i ha tornat minvat i esquilat. Per això ara hi ha, de sobte, tanta pressa per repartir-se els ministeris i formar coalició amb aquells «inexperts» que no l'havien de deixar «dormir tranquil».

Pressions i arrogància

Si ja no n’hi havia prou amb els escons de Sánchez i Iglesias anteriors a la convocatòria d’eleccions, el seu acord encara és més insuficient ara que hi han perdut bous i esquelles. Els convindria humilitat, reconèixer errors, acotar una mica el cap i demanar perdó. Seure en una taula i preguntar quines són les condicions per als suports que necessiten és el mínim exigible. Lluny d’actuar amb aquesta modèstia, que seria l’apropiada, ja comencem amb els xantatges, les pressions i l’arrogància. Deia Miquel Iceta que «qui voti ‘no’ a la proposta de Sánchez estarà votant amb Vox», fent una interpretació maniquea de la realitat que no augura gaire bona predisposició al diàleg.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sobre el paper, Podem hauria de facilitar l’entesa entre uns i altres. Jaume Asens deia en el seu espot de campanya que «el diàleg requereix de la llibertat dels líders polítics i socials» i va arribar a afirmar en un míting que «la llibertat dels presos serà més a prop amb un gran resultat d’En Comú Podem i Unides Podem». El missatge els ha permès revalidar els seus set escons catalans però, de moment, les seves tècniques de persuasió no difereixen gaire de les d’Iceta. Jéssica Albiach, portaveu dels comuns al Parlament de Catalunya, ha exigit a ERC un suport gratuït perquè, argumenta, es «faria difícil d’entendre que un partit que es diu d’esquerres no donés suport a la investidura».

En resum: que si no els dones el que volen és que no ets d’esquerres i que ets de Vox. Si aquesta mena d’extorsions ja haurien de ser intolerables ‘per se’ –perquè suposen un menyspreu a la voluntat d’aquells que han dipositat la confiança en un altre partit–, aquesta vegada ni tan sols tenen coartada: és ben viu el record de la mà estesa de Gabriel Rufián mentre uns i altres es barallaven fins arribar a la data límit. Si als socialistes els preocupava tant Vox, que no haguessin forçat uns nous comicis empesos irresponsablement per l’avidesa. Si els comuns consideraven que no es podia ser d’esquerres sense regalar la investidura, ho podien haver fet a la primera.