Els desafiaments de Lagarde al capdavant del BCE

L’1 de novembre els empleats del Banc Central Europeu (BCE) van donar la benvingudaBanc Central Europeu a la persona que serà la seva nova presidenta després de la marxa de Mario Draghi, Christine Lagarde. La seva rebuda va coincidir amb una manifestació d’Attac davant la seu de Frankfurt, els participants del qual reivindicaven una política monetària més social i mediambiental, dues qüestions en què la francesa té intenció d’insistir durant el seu mandat. No obstant, la nova presidenta haurà d’utilitzar la seva experiència diplomàtica a l’hora d’enfrontar-se a diversos dirigents de països creditors amb altes taxes d’estalvi, com Alemanya, els Països Baixos i Àustria, que ja havien rebutjat moltes de les reformes de Draghi.

Quan el 2018 els periodistes van preguntar a Lagarde, directora del’FMI  en aquell temps, si volia treballar per a les institucions europees, ella va contestar amb un rotund «no», emfatitzant el seu compromís amb l’FMI. Però al juliol va ser proposada pels líders europeus com a candidata a presidir el BCE i ella no va dubtar a acceptar. De fet, tot i que el seu nom havia sonat per al lloc, la seva falta de formació com a economista –va tenir una formació universitària multidisciplinària que va incloure Dret, Ciències Polítiques i Anglès– i d’experiència en banca central afavorien altres candidats. Després de graduar-se va treballar per a Baker & McKenzie com a advocada i va arribar a la política de la mà de François Fillon, que li va donar el Ministeri d’Agricultura i després la cartera d’Economia. Va anar a l’estiu del 2011 quan Lagarde va assumir la presidència de l’FMI i va defensar polítiques monetàries laxes per combatre els símptomes de la crisi financera.

Van ser precisament les mesures que va prendre el seu predecessor, Mario Draghi. L’italià va llançar un programa milionari de compra de deute pública i privat per reduir la prima de risc als països més endeutats del sud d’Europa. Addicionalment, Draghi va abaixar els tipus d’interès de referència, deixant-los en 0% des del 2016, la qual cosa ha estimulat la inversió, el consum, però a costa de l’estalvi. Un mes abans d’abandonar el BCE, l’expresident va llançar un nou paquet d’estímuls, tornant a comprar deute i baixant els tipus d’interès que el BCE paga als bancs per dipositar els seus diners a les arques del banc central a -0,5%, la qual cosa implica que el BCE cobra als bancs per aquest servei.

Bones intencions

L’esmentat paquet va ser durament criticat per funcionaris dels bancs centrals d’Alemanya, Holanda i Àustria per castigar els seus bancs i ciutadans estalviadors, i per afavorir l’endeutament del Sud, la creació de bombolles financeresimmobiliàriesbombolles financeres (l’alça de preus de la vivenda a diversos països europeus és una de les preocupacions més grans de la població) i la creació d’empreses zombi. A més, els tipus nuls limiten el marge de maniobra dels bancs centrals a l’hora de combatre futurs estancaments o recessions. No obstant, Lagarde defensa el seu manteniment fins que la inflació remunti, argumentant que els ciutadans són més feliços tenint feina en comptes d’estalviar.

La presidenta té clar el limitat poder de la política monetària a l’hora de reflotar l’eurozona i insisteix en la necessitat d’utilitzar també la política fiscal, una cosa que ja havia defensat Draghi. Lagarde haurà d’utilitzar els seus dots comunicatius i diplomàtics per convèncer els dirigents d’aquests països creditors que necessiten polítiques fiscals expansives i invertir en infraestructures, especialment Alemanya.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Respecte al programa de compra de deute, Lagarde desitja seguir-hi, però insistint en la compra d’actius verds, discriminant entre empreses i governs per incentivar que els països compleixin amb els seus compromisos de l’Acord de París.

Malgrat les bones intencions inicials de Lagarde, molts polítics alemanys, holandesos i austríacs temen que la francesa transformi una institució independent de la pressió de governs i de perfil tècnic en una d’altament polititzada. El mandat principal del BCE es limita a «mantenir la inflació a un nivell inferior, tot i que pròxim, al 2% a mitjà termini», objectiu que ha de prevaler segons els ortodoxos germànics. No obstant, Draghi ja va convertir el BCE en una entitat amb objectius múltiples i un ampli conjunt d’eines. Lagarde podria afegir la lluita contra el canvi climàtic i la coordinació amb la política fiscal dels Estats membres, que minaria significativament la independència del BCE.