Diners difícils
¿Uns nous Pactes de la Moncloa?
Si es concreta l'acord de governabilitat, Espanya podria entrar en una etapa de concertació social
Spanish acting Prime Minister Pedro Sanchez and Unidas Podemos (Together We Can) leader Pablo Iglesias hug during a news conference at Spain’s Parliament in Madrid, Spain, November 12, 2019. REUTERS/Sergio Perez /
El món econòmic ha rebut amb fredor el preacord de Govern entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. En part, perquè és un acord que encara no té assegurada la investidura i, si l’aconsegueix, necessitarà també assolir un pacte de governabilitat amb altres forces polítiques que li assegurin, entre altres coses, que podrà aprovar uns pressupostos. Si aquest anunci és alguna cosa més que una manera de pressionar el PP per obtenir una investidura gratis, s’obre un temps nou en la política espanyola. Si ho analitzem amb les ulleres del passat, alguns hi veuen un desastre total. Hi ha la premsa que etiqueta el futur executiu com a «bolivarià» i els expresidents González i Aznar, que el titllen de «Frankenstein» en homenatge pòstum a Rubalcaba. Els temors són lògics pels vaivens d’Iglesias, i també de Sánchez, en alguns temes de vital importància. Però si ho mirem amb les ulleres del present i hi posem graduació pensant en el futur, aquest Govern pot ser molt del seu temps, almenys econòmic.
L’esquema del que coneixem fins ara és relativament clar. Espanya complirà la disciplina fiscal de la zona euro. Això explica l’anunci, ja en campanya, que Nadia Calviño serà la vicepresidenta econòmica del nou govern. El marged’influència d’Iglesias i de Podem serà a l’àrea de les polítiques socials, que pot incloure el ministeri de Treball i temes com la Transició Ecològica. I això pot donar peu a una nova etapa de concertació social. Com ha explicat en aquestes pàgines el catedràtic Antón Costas, el debat actual se centra entre els que volen basar el nou pacte social en la redistribució a través dels impostos i els que el volen basar en la distribució a través dels salaris. Les veus que reclamen això últim són avui molt dispars i de cap manera les podem qualificar de bolivarianes. Des del ‘Financial Times’ fins al president de Foment del Treball, Josep Sánchez-Llibre es parla de la necessitat de refundar el capitalisme partint d’un nou acord entre el capital i el treball, basat en els salaris i no en la pressió fiscal. Un capitalisme amb traves, que diria Popper.
En aquest context, la presència en el govern de Podem, o la participació en la governabilitat del PNB o de l’Esquerra de Pere Aragonès, podria ser una oportunitat per consolidar a Espanya uns nous Pactes de la Moncloa. Recordem que aquests acords van ser la placenta que va donar l’estabilitat social necessària per elaborar la Constitució de 1978. Es van fer per aturar una inflació galopant que obligava a portar a terme devaluacions constants i castigava els salaris. Els empresaris que ho són de veritat, saben perfectament que Espanya necessita reformes institucionals que permetin reformes estructurals. La inestabilitat dels últims quatre anys no és bona per a l’economia a llarg termini. De signe diferent, hi ha un malestar social que s’expressa en l’aparició de nous partits, en el conflicte català o en el creixement de Vox. La nova Comissió Europea apunta que treballarà en aquesta direcció, per això s’espanta menys de la possible presència de Podem al Govern. Mirada llarga.
