La culpa de tot és dels russos

Fa deu dies era a la cafeteria d’un cèntric hotel barceloní, embrancada en una agradable conversa amb un amic molt estimat que veig poc. Ja havíem intercanviat informes sobre les nostres respectives famílies, havíem parlat de llibres, temperatures i coneguts comuns, quan ens va donar per la política. Llavors ell va dir: «La culpa de tot és delsrussos». Ulls molt oberts, to xiuxiuejant. Vaig pensar que patia un atac de paranoia. «Ho controlen tot, ho saben tot. Tot el que ens passa és culpa seva», va afirmar.

A penes quatre dies més tard em trobava a Bucarest, xerrant amb una veterana editora de les raons que ens van portar a estimar els llibres. Vaig citar Turguénev, Puixkin, Tolstoi, Txékhov, Tsvetàieva... en fi, tot el parnàs a què dec ser l’escriptora (i la persona) que soc. Ella va arrufar el nas, contrariada, i em va explicar que a l’edat en què jo devorava russos ella estava molt ocupada a odiar-los. Per a ella Rússia era un país opressor que li havia amargat la vida de diverses formes, i no llegir els seus autors era la seva manera de rebel·lar-se. Per fi, va dir: «Els russos són els causants de tot el dolent que ens passa». I a continuació va començar a parlar-me de la fortuna personal de Vladímir Putin, que podria ser l’home més ric del món tot i que no aparegui en la famosa llista de la revista ‘Forbes’, i em va recomanar un llibre escrit per un economista suec, Anders Åslund.

Cleptòcrates

Quan vaig arribar a l’hotel vaig buscar l’economista suec a Youtube i vaig donar amb una sucosa entrevista en què Åslund comença per definir un concepte: ‘cleptòcrata’. Es tracta d’«un mandatari que dedica la major part del seu temps a robar-li a l’Estat», una espècie en alça al món l’exponent més important del qual és Vladímir Putin. Us resumeixo les investigacions (i l’entrevista) d’Åslund: la fortuna del president rus oscil·la entre els 100.000 i els 160.000 milions de dòlars, que guarda en 20 o 30 empreses fantasma a l’estranger. Els diners viatgen a través de Xipre, les illes Verges britàniques i les illes Caiman fins a Delaware (als Estats Units) o Londres (al Regne Unit). Els Estats Units i el Regne Unit són els dos principals paradisos fiscals del món, ja que les seves lleis permeten la creació de societats anònimes i la impunitat de les seves operacions. Tant Putin com els seus amics, situats en càrrecs de control, guanyen al voltant de 20.000 milions de dòlars a l’any amb el que li roben a l’Estat. El seu poder es deu al fet que són els dirigents d’una de les potències nuclears més importants, però sobretot a les seves immenses fortunes. Poden comprar qualsevol cosa, per alt que sigui el preu.

Incloses persones. Per exemple, Paul Manafort, un advocat nord-americà considerat un delsmillors assessors polítics mundials, excol·laborador de dictadors i també de l’expresident ucraïnès Víktor Ianukòvitx. Manafort és un dels homes més cars del món, perquè mai perd unes eleccions. Escollir-lo com a assessor assegura el triomf. El 2016 es va unir a la campanya de Donald Trump. D’altra banda, Trump deu la seva fortuna als seus negocis amb els russos, a qui facilita el blanqueig de grans sumes. Forma part del ‘Russia’s crony capitalism’ (‘El capitalisme mafiós rus’), que és com es titula l’últim llibre d’Åslund. Les potències occidentals que podrien denunciar s’abstenen perquè estan governades per cleptòcrates. El club dels cleptòcrates viu per assegurar la seva supervivència.

Un atac de lucidesa

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ni la literatura dels meus estimats autors del parnàs rus m’havia ensenyat tant del món com aquest senyor en uns quants minuts. Encara estic remugant les paraules d’Åslund quan a la pantalla del televisor de la meva habitació apareix el rostre deHillary Clinton. No és un fenomen paranormal: tinc sintonitzada la BBC News per practicar anglès. Però vet aquí que Clinton està dient que els russos no només es van immiscir en les eleccions a la Casa Blanca en què va resultar elegit Trump, sinó que també són darrere del‘brexit’i controlen no només el sistema democràtic anglès, sinó totes les democràcies occidentals actuals. La conversa haurà ferit la susceptibilitat i l’orgull democràtic de més d’un britànic, i potser aquesta era la seva intenció, tot i que l’excusa és una altra: parlar del llibre ‘Gutsy women’ (‘Dones valentes’), escrit a quatre mans per Hillary i la seva filla Chelsea. Però s’acosta una nova campanya electoral i tot té aquest tuf de cleptocràcia tan insofrible. Els qui no formen part del club es moren per entrar-hi. Per descomptat, nosaltres no juguem. Nosaltres som les peces. De vegades encara pitjor: el tauler.

Torno a pensar en el meu amic i en aquella conversa a la cafeteria del cèntric hotel barceloní. No era un atac de paranoia, sinó de lucidesa. No sabeu com m’alegra tenir amics més llestos que jo.