Mirant per l'última finestra

Jo acostumo a ser un bon amic de les finestres. No tant, en canvi, dels grans finestrals que es donen importància i tenen vocació monumental. Perquè hi ha finestres que són finestrals i balcons que són balconades. Que són balcons, però els de les cases dels senyors.

¡Quin gran invent és la finestra! Tot i que, certament, la seva vida no és fàcil. La pobra ha de viure en una paret. I sempre ha d’estar a punt d’obrir, encara que tingui son o mandra. Un dictador li mana i està a les seves ordres.

La meva s’ha rebel·lat. Vull veure quin temps fa, però ella vol continuar tancada. Ho entenc: la nit passada hi va haver molt xivarri en aquell pis. La gent entrava i sortia al balcó a cada moment. Que si feia calor, que si ara no. Que si sortien a prendre una mica la fresca, que si tancaven perquè no sortís massa soroll, que si obrien per ventilar. I aquella finestra s’obria i es tancava...

Ja m’hi he anat acostumant: molt sovint les finestres i els balcons no són de ningú. O potser només d’aquells que els obren i els tanquen.

Quan era un noi, potser encara un nen, solia anar a casa de l’avi Masip. Quan havia una festa al carrer, al passeig de Gràcia, em deixava sortir al balcó de casa seva. Però l’avi em vigilava, no fos que pugés a la reixa del balcó.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara no m’atreviria a enfilar-m’hi. Ni allà ni a cap altre lloc. Ara soc un vell que mira per la finestra i veu com el fum de la pipa continua ascendint. Una pipa és una mena de flauta que sona per a mi cada dia.

I el dia que es cansi no la podré renyar.