¿Com es crea una cultura antifeixista?

Els últims dies amb els resultats electorals sembla que sorgeix una idea nova en alguns mitjans de comunicació: si la ultradreta ha aconseguit arrossegar tants votants, ¿els hem de demonitzar? ¿No és millor provar d’entendre què li passa al teu cosí, el teu veí, la teva germana?

De totes les preguntes al voltant de l’ascens del feixisme aquesta és, en realitat, la menys interessant, però sí la més insidiosa: aquest discurs aparentment innocu –si tots som humans, ¿per què deixar de parlar?– deixa de banda una evidència: el problema de la ultradreta no són les persones que compren el discurs, sinó el discurs per si mateix.

Aquesta nova pregunta mediàtica sobre la necessària humanitat del proïsme i la intenció de no trencar Espanya durant un altre Nadal en què no et parlis amb el teu cunyat fatxa és la consecució d’altres d’anteriors, que també van servir per a l’emblanquiment actual de la ultradreta i el seu ascens a les urnes. Primer, la necessària exotització del fenomen, amb titulars tan excepcionals com«¿On van de vacances els feixistes espanyols?» O«Una nit de discoteca amb el DJ Santiago Abascal i els cadells de Vox». A això va seguir no una anàlisi detallada de les seves propostes polítiques –que seria fins i tot desitjable– sinó la popularització de les seves idees fent gala de la llibertat de pensament, la necessitat que no «hi hagi debats prohibits», i l’assenyalament a una suposada «superioritat moral de l’esquerra». No és casualitat que aquestes dues últimes expressions les utilitzésSantiago Abascalen el seu balcó triomfant la nit del 10-N: les havia vist repetides en innombrables columnes d’opinió.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El pas següent en la normalització de la ultradreta ja està sent popularitzat en aquests mateixos espais, i no és cap altre que aplicar la teoria dels dos dimonis de l’actualitat espanyola: la ultradreta sorgeix i és comprensible precisament com a resposta a una ultraesquerra. Per això es requereix una opció assenyada que les freni totes dues. És a dir, una cosa semblant a ni feixisme ni antifeixisme: igualtat.

La conclusió a aquesta pregunta tan anhelada (¿com creem una cultura antifeixista?) potser és tan senzilla com no fomentar totes les estratègies anteriors, no compartir-les, no participar-hi i una cosa molt més urgent: denunciar-les. La resta és ser-ne còmplice.