L'independentisme pragmàtic

Pragmàtic no significa promiscu, ni corrupte, ni claudicant. Això són les caricatures o les conseqüències dels excessos dels que durant anys han sigut identificats en la nostra política com «els pragmàtics». Però el pragmatisme és una altra cosa, fins i tot una escola filosòfica que un dels seus pares, Charles Sanders Peirce, va resumir amb la màxima: «Considera els efectes pràctics dels objectes de la teva concepció. Després, la teva concepció d’aquests efectes és la totalitat de la teva concepció de l’objecte». Tot va lligat, principi i final, estratègia i tàctica, però per considerar-se pragmàtic, qui ho vulgui, ha de culminar amb una actuació pràctica, que en clau política significa útil.

L’independentisme català, i més concretament ERC, té en aquest sentit un repte important, d’acció i de definició, en com gestioni i culmini la investidura de Pedro Sánchez. Perquè certament s’ha anat erigint en els últims temps com una força política independentista que vol assumir la bandera del pragmatisme entès en el millor sentit de la paraula, però per acabar d’aconseguir-ho és necessari que ho vulgui assumir amb totes les conseqüències, amb menys dubtes, amb menys pors i amb més decisió i coherència entre fets i paraules.

Certament, part del mèrit de la concepció pragmàtica que tota mena d’actors polítics i institucionals tenen ara d’ERC és gràcies al desistiment d’aquesta bandera que ha fet el món convergent, evolucionat, no només estèticament transformat i ara sota les sigles de Junts per Catalunya i amb actors que mai haurien format part de l’univers de Jordi Pujol, per entendre’ns.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La marca electoral de Carles Puigdemont i de Quim Torra és un espai encara per definir i per ordenar, i mentre això no passi, lluny de construir sòlidament una cosa alternativa a allò d’on venen en part, bàsicament s’han dedicat a destruir bona part del patrimoni polític i del capital sentimental que van descriure la concepció que molts havien tingut d’ells. El pragmatisme estava entre aquests actius de CiU. Era sinònim d’utilitat, de fer o d’aconseguir metes i acords que no eren mai la meta final però que desbrossaven el camí i que mentrestant oferien opcions de millora palpables per a una part de la població. Ara costa. També, en el cas de la investidura, perquè Sánchez no ho ha posat fàcil i és necessari que es mogui ell primer, cosa que també costa.

Però l’ERC que aspira a liderar Pere Aragonès té part del camí traçat, part de la credibilitat guanyada tot i que no conquerida totalment, i ara té davant de seu una oportunitat d’or per aconseguir la bandera de l’independentisme pragmàtic, de l’independentisme útil. Pragmatisme com el de Pablo Iglesias, que fa uns anys proposava assaltar el cel i ara assumeix que haurà d’empassar-se gripaus. És necessari posar valentia per construir. No gratis. Poques coses són gratis en política. Però el que segur que té costos per a tothom és fer veure que no hi ha un escenari pitjor i ajudar a provocar-ho.