(Des)ordre públic

Fa pocs dies apareixia un breu text en la secció de Cartes al Director en un important diari i l’autor, probablement un home d’edat, explicava una anècdota curiosa. En els dies posteriors al 18 de juliol del 1936, quan el cop franquista havia fracassat, Barcelona i Catalunya havien quedat de fet en mans de l’anomenat Comitè de Milícies Antifeixistes, un heterogeni grup en el qual hi havia de tot i que, sense poder controlar el territori de manera regular, va curtcircuitar les institucions de la Generalitat. Durant mesos no es va poder parlar que el Govern controlava l’ordre públic, ni neutralitzar els múltiples excessos que es van cometre al seu territori (fora d’això, actualment ben documentats). Una delegació de ciutadans preocupats va anar a veure el president Companysi ell, d’acord amb aquesta carta, només va aconseguir dir: «Mos han desbordat».

Aquesta anècdota comença i acaba aquí, en termes de comparació amb els temps que vivim. ¿Segur? Bé, que cadascú ho valori com li sembli, però hi ha un aspecte que mereix ser ressaltat i gira entorn de la idea del col·lapse de l’‘ordre públic’. L’ordre públic és inherent a la principal responsabilitat d’un Govern: garantir la pau social, i per fer-ho disposa d’instruments específics, normes jurídiques, Administració, recursos i, sobretot, cossos de seguretat. Policia. I aquí comencen els requisits perquè això funcioni. Un Govern de vegades had’afrontar situacions complicades, difícils, però el que no pot permetre’s és una Policia indisciplinada o deslleial, sens dubte, no és el cas aquí. Al seu torn, la Policia ha de saber que pot confiar en el Govern al qual serveix, tot i que la seva comesa final sigui servir la ciutadania. Sense lleis, sense Administració i sense forces de seguretat, fa fallida el concepte de‘pau social’,i davant d’això poden passar moltes coses, i totes dolentes. La pitjor de totes és que les forces de seguretat, en situacions de crisi, amb episodis de violència de gravetat creixentsituacions decrisi, se sentin manipulades, abandonades a la seva sort, i no protegides pel seu comandament polític, pel seu Govern i el seu president.

A més, com és ben sabut, l’estructura reglamentària d’un cos policial limita molt la seva capacitat de reacció en termes de queixa i de protesta. És cert que en diversos casos compten amb sindicats o organitzacions professionals, però no estan pensats per afrontar crisis estructurals, sinó per defensar drets laborals, carrera professional...

El motor del desbordament

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquí, a diferència de Companys el 1936, hi ha un president que no es limita a constatar que els fets l’handesbordat. Ell ha sigut el motor principal del desbordament: via CDR (el vam poder veure i sentir en directe en una de les homilies de TV-3) i via Tsunami (molt poc o res democràtic), ha deixat de banda una cosa tan indispensable com donar la cara pelsMossos, ha deixat sol elconseller Buch, que ha d’enfrontar-se a tot i a tots els del seu propi camp. Insòlit.

El que ha passat en aquestes últimes setmanes, des de l’assalt a l’aeroport del Prat fins a les destrosses de les nits de violència urbana, per culminar en la també violenta interrupció de l’autopista AP-7, resumeix a la perfecció el col·lapse del principi de pau social, desqualifica la institució responsable d’aquesta i assenyala amb el dit una cadena de responsables, però el ‘líder màxim’ és sense cap dubte Quim Torra.  I, per tant, qualsevol afirmació que tot això és un procés «pacífic i democràtic» és simplement una estafa moral.