El 'quid' de la qüestió

Durant els prolegòmens de la campanya electoral del 2016, abans del caucus republicà d’Iowa, l’aspirant Donald Trump es va llançar al despropòsit verbal dient: «Podria estar aturat enmig de la Cinquena Avinguda, disparar algú i no perdria cap vot», i ho va dir fent veure que premia el gallet d’una arma inexistent. A les portes d’una altra campanya per a la Casa Blanca,Trumppodria repetir la frase (als de l’Associació Nacional del Rifle els encantaria). És molt capaç, però ¿segur que no perdria cap vot? La realitat apunta que ja els està perdent. No ell directament, però sí el seu partit i també els polítics que han comptat amb el recolzament personal del president.

L’humor de la gent, aquesta cosa tan indefinible, tan immaterial i per tant, d’una aritmètica impossible, però tan real, està canviant. Ho van demostrar les eleccions a diversos estats el 5 de novembre passat. Els republicans van perdre les dues cambres del legislatiu de Virgínia que els demòcrates van recuperar després de dues dècades, així com el càrrec de governador a Kentucky malgrat que Trumpva fer campanya a favor del republicà que va resultar perdedor. També a Pennsilvània els demòcrates van arrabassar diversos comtats als republicans.

Aquestes no eren unes eleccions sobreTrump, però sí que tenien un aire de plebiscit (com l’havien tingut les de meitat de mandat del 2018) i el resultat no és gaire afalagador per al president perquè recull el canvi d’humor que ja va detectar el Partit Demòcrata per endegar una operació política de gran envergadura i un final incert com és l’impeachment del president. Les audiències del procés al Congrés, ara públiques després d’unes primeres sessions a porta tancada, van sumant testimonis que confirmen les sospites d’obstruccionisme del qual l’acusen.

Ajuts militars

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si el nombre de compareixents és important, ho és encara més la seva responsabilitat i perfil. I ahir hi va haver pesca d’altura. Gordon Sondlandva ser clar en les seves declaracions, en què va dir que va ser el president qui va ordenar pressionar el Govern ucraïnès i que a canvi hi hauria ajuts militars. Un «quid pro quo», en paraules de l’ambaixador, per definir un intercanvi d’una cosa per una altra, tot i que en realitat es tracti d’un ‘do ut des’, que equival a et dono perquè em donis.

Llatí al marge, el queSondlandva declarar té una rellevància especial. Certament per les paraules dites sobre Trump i sobre el vicepresident Mike Pence i el secretari d’Estat Mike Pompeo, però molt significativament per la personalitat del testimoni.  Sondlandno és un alt funcionari ni un diplomàtic de carrera.És un ric empresari a qui Trump va anomenar ambaixador dels Estats Units davant la Unió Europea per haver contribuït amb un milió de dòlars al comitè inaugural del president. O l’ambaixador ja haurà tret rendiment d’aquesta inversió o, com cantava el NobelBob Dylan, els temps estan canviant. I no ho fan a favor de Trump. Aquest és el quid de la qüestió que portarà els nord-americans a les urnes el novembre vinent.