Luis Enrique

Estic en una ratxa boníssima de lectures. Això de llegir també va a ratxes. Hi ha èpoques en què no trobes de cap manera la forma de la teva sabata. Un ja sap a les deu primeres pàgines si un llibre és per a ell o no, amb les persones només es necessiten vint segons, els llibres requereixen una mica més d’esforç, uns deu o vint minuts.

Pot ser que sigui cert que en l’actualitat el món vagi més ràpid que mai, però mai anirà tan ràpid com les persones, els seus pressentiments i els seus judicis; som veloços per naturalesa, és magnífic, l’elogi de la lentitud és una altra ximpleria moderna, un només comença a frenar quan veu que la mort s’acosta, el nostre hàbitat natural durant molts anys és la velocitat.

No planifico les meves lectures, només de vegades, quan estic acabant un llibre, em pregunto vagament: «i quan acabi aquest, ¿què llegiré?”. No segueixo les novetats, així que em guio només peldesig, el plaer i la casualitat (en la literatura i en gairebé tot, em temo). Acostumo a escollir el llibre que em ve més de gust en aquell moment, el que més possibilitats té de fer-me feliç, de fer-me riure o d’ensenyar-me alguna cosa.

D’aquesta manera, la setmana passada va caure a les meves mans 'My life' (desconec si el llibre ha sigut traduït al castellà o al català), l’autobiografiad’Isadora Duncan  (1878-1927), la mítica ballarina, una de les creadores de la dansa moderna. El llibre és apassionant, Isadora Duncan no era només un geni (i com a tal se la continua considerant avui dia malgrat no haver-hi ni una sola gravació d’ella ballant, en una apareix dos segons escassos), era una dona lliure (no crec que hi hagi més elogi que aquest, ja sigui dirigit a una dona o a un home).   

Continuar lluitant

Al llibre en narra d’una manera extraordinària, valenta, commovedora i sense cap mena de sentimentalisme la mort dels seus dos fills en un accident de cotxe, el vehicle es va precipitar al Sena i els dos nens (de tres i set anys), així com la mainadera, van morir. I explica com després d’aquesta tragèdia insuportable, torna a ballar, continua vivint malgrat tot.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Acabava d’acabar el llibre quan em vaig assabentar de la tornada de Luis Enrique com a entrenador de la selecció nacional de futbol. ¡Quina bona notícia! I que valent i generós. Només se m’acut una raó per la qual Isadora Duncan tornés a ballar i Luis Enrique a entrenar: el desig de continuar lluitant per una cosa que pot fer feliç els altres. No m’agrada gaire el futbol, però no em perdré cap partit dels que ell entreni.

Per cert, Isadora Duncan va morir als 50 anys, escanyada pel seu propi 'fulard’ a l’enganxar-se amb una de les llantes de la roda del cotxe descapotable en què anava amb el seu amant. A tota velocitat.