Els carrers haurien de ser nostres

‘Els carrers sempre seran nostres’. El mantra de l’independentisme hauria de ser veritat. Però no només ‘nostres’ ‘dels nostres’, sinó ‘nostres’ de tots. De nosaltres, vosaltres, ells.

El carrer, l’espai públic (també places, jardins, àmbits comuns, oberts...) ha d’estar al servei de tota la comunitat. Com a lloc on s’exhibeix la diversitat política i social per reivindicar o protestar, exercint el dret a la llibertat d’expressió o de manifestació, i sobretot com a àmbit de relació i de trobada, el que es mostra clarament en les petites comunitats, als pobles i als barris, on el tracte personal és tan important. Parlar, discutir, intercanviar, passejar, jugar, pensar, descansar, observar, moure’s... la quantitat de verbs que poden conjugar-se entorn de l’espai públic.

El menys encertat de tots els verbs possibles és ‘monopolitzar’. L’ús de la via pública, circular lliurement, és característica fonamental de la ciutat, que, per definició, és suma d’interessos diversos i complexos. El carrer és de tots i és de ningú. En qualsevol cas, l’avinguda de la Meridiana, la Diagonal, el passeig de Gràcia o la plaça de la Universitat pertanyen a tots els barcelonins. En això consisteix la ‘neutralitat’ del carrer.

La temptació d’apoderar-se de l’espai públic, que en una aglomeració urbana densa no deixa de ser un bé escàs, va més enllà d’uns o altres manifestants. És el cas delsvenedors ambulants, el ‘top manta’, però, també, de les riuades turístiques en alguns barris (penso en els voltants de la Sagrada Família) que perverteixen l’ús raonablement col·lectiu de carrers i places. El cas extrem es dona quan algunes places o parcs estan ‘dominats’ per grups més o menys marginals.  

L’ideal de l’espai públic com a àmbit ciutadà compartit és encara lluny d’assolir-se. Un exemple més: les terrasses dels bars tenen sentit en una ciutat mediterrània com Barcelona, però un excés privatitza a la pràctica l’ús de carrers o places i com a mostra tenim la barcelonina rambla de Catalunya. En qualsevol cas, les terrasses privades necessiten el complement de bancs públics gratuïts.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No m’oblido de patins, patinets o bicicletes i altres mecanismes mòbils que no contaminen però envaeixen abusivament les voreres i posen en perill en moltes ocasions la integritat física dels vianants. Ni de la gran qüestió central: de com s’organitza i es garanteix la mobilitat de les persones i dels béns, és a dir, l’activitat econòmica, i alhora s’assegura la sostenibilitat, es protegeix la salut i la seguretat dels ciutadans. Hem de viure amb els automòbils, però els carrers no poden ser només aparcaments ni autopistes. Les superilles, la zona de baixes emissions i l’aposta pel transport públic van en la bona direcció

Al marge de la conjuntura política, la defensa de l’espai públic no és una qüestió barcelonina, sinó de totes les grans ciutats. Els carrers han de ser sempre nostres, sí.