Petit observatori
Els diminutius
No soc partidari dels diminutius i de vegades em traeix un humor inoportú que juga amb les paraules
zentauroepp13946052 lleida 07 09 2010 primer dia de escuela padres se dirigen181214131832
M’he trobat pel carrer un vell amic. Feia molts dies que no el veia. Però no es tractava d’explicar-nos les nostres vides. M’ha donat a conèixer el més important. El seu fill ha guanyat una plaça. Li interessava molt, perquè la feina, avui, no és gaire segura. Però el fill tindria la plaça fins a la jubilació. La seva feina serà per sempre i tenir una plaça fixa li assegurava la vida.
El vaig felicitar, és clar. I com que soc educat m’he abstingut de preguntar: ¿una plaça o una placeta? De vegades em traeix un humor inoportú que juga amb les paraules. Ara li ha tocat a la paraula ‘plaça’. És una paraula que té moltes i diverses aplicacions.
En la llengua catalana hi ha diminutius molt arrelats: caminet, caseta, sorollet, capseta, homenet, placeta... Les places poden ser importants. Hi ha places que no demanen diminutius. El Joan, el fill del meu amic, ha tret una plaça del concurs d’oposicions a mestre. Una plaça pot ser una delícia mentre que aconseguir una plaça en una empresa prestigiosa exigeix una preparació important.
En el món dels negocis els fets són diferents. No existeixen les placetes. Quan jo caminava per diferents terres i arribava a un poble, més d’una vegada em vaig trobar una placeta on vaig descansar. M’envoltava el silenci. Ningú em va proposar fer cap negoci.
I aprofitaré per dir-ho: jo no soc partidari dels diminutius. Ho dic, és clar, amb tot el respecte i amb afecte: ¿com ens identifiquem? El Quimet és el Joaquim, la Pepa és la Josepa, el Francesc és el Paco o el Quico. El Quico i el Quica. Naturalment el Paco no té cap fill que es digui Paquet.
Durant un temps, la meva editora em deia Espi. Quina raó tenia i té, i nas per valorar un llibre. Jo, de nas, en tinc més aviat poc, i mai em podrà dir que soc un tarota.
