Els límits de l'humor

Als que ens dediquem a l’humor, ens pregunten de tant en tant quins són els seus límits. Gairebé sempre, l’interlocutor vol obtenir una resposta combativa, un manifest en defensa de la nostra professió i una crítica duríssima a qualsevol tipus de censura. Ja ho saben, tot aquest rotllo pesadíssim que a un li permet anar de víctima i de valent a parts iguals. Per això, sempre que m’interroguen sobre aquest assumpte, em fa moltíssima mandra.

No obstant, són tantes les vegades en què sorgeix la qüestió, que inevitablement un hi acaba pensant. Així que he anat elaborant, a poc a poc, una teoria petita, probablement tonta, però en la qual crec absolutament.

Podria resumir-la de la manera següent: el límit de l’humor és la veritat. I ja està. Així, sense més. La veritat és la línia que separa allò del que ens hem de riure del que mai es pot tocar. Perquè m’entenguin, pensin en la música de Bach.

Quan un escolta els ‘Concerts de Brandenburg’ o les sonates per a violí, o qualsevol cantata triada a l’atzar, resulta impossible riure’s d’aquesta música, perquè expressa una veritat indiscutible. Pots, és clar que sí, fer humor amb la seva música, utilitzar Bach en un gag, però no hi ha manera d’assenyalar una de les seves composicions, sense alterar-la, i convertir-la en una cosa còmica. I no és possible perquè revela una veritat, i només podem –i ho hem de fer– riure’ns del que és manifestament fals.

Els he posat l’exemple de Bach, però també seria igualment vàlid parlar dels seus fills. No dels de Bach; em refereixo als seus, lector, si és que els té. Pensi en una cosa afectuosa que li hagi dit alguna vegada un fill. Hi ha alguna cosa de veritat també en aquesta innocència i de nou resulta impossible riure’s d’alguna cosa així. Seguint l’exemple anterior, també aquí els dic que és possible fer humor amb els nens, utilitzar-los en gags, però d’aquestes coses que vostè ha sentit dels seus fills, d’això en concret que vostè va experimentar, d’aquesta veritat innocent i sagrada, és impossible riure.

La veritat és un límit, però no un límit moral. Es tracta d’una limitació física. Abans, quan els parlava d’aquesta línia que divideix les coses, els he dit que separava allò del que ens hem de riure d’allò del que no podem riure’ns. No he dit «d’allò del que no ens hem de riure». He utilitzat el verb ‘poder’, perquè d’això es tracta: d’una impossibilitat, escrita gairebé en les lleis de la naturalesa, com aquesta que ens diu que mai podrem superar la velocitat de la llum.

Bach, els fills, en resum aquestes coses lluminoses que ens col·loquen davant d’una cosa fonamental i veritable. L’humor va néixer –i continua vivint– per desemmascarar la falsedat. I desemmascarar la veritat és impossible, perquè no té màscara.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Resulta inevitable que algú pregunti ara: «¿I qui decideix què és la veritat i què no ho és?». I aquí és on s’ha de respondre: «Si vostè no veu veritat en Bach o en les frases amoroses dels fills, estigui convençut que em riuré de vostè, i molt. Perquè l’essència de la meva professió és riure’m de vostè».