Genètica
La informació de la vida i els nous formats
Rere les aberracions en les modificacions de l'ARN no només està el càncer sinó malalties com les demències, la patologia cardiovascular i algunes malalties minoritàries
adn-informacion
Per a algunes coses soc una mica antiquat. Encara utilitzo cedés per escoltar música. No tinc Spotify ni aquestes coses. Tampoc soc un nou nostàlgic ni poso els meus vinils, que dormen el son dels justos mentre acumulen pols. Les meves cintes de casset les tinc guardades en un parell de calaixos, i espero que un dia es torni a posar de moda l’aparell reproductor de cassets. Qui sap. Coses més rares han ocorregut. Totes les que he esmentat són maneres de guardar informació; en aquest cas, música. Si en aquest concepte hi cap una cançó de Glutamato Yeyé, doncs també.
Tornem al tema, la informació. ¿De quina forma guarden i expressen les cèl·lules la informació biològica? La forma més clàssica d’emmagatzemar la informació ésl’ADN. Els seus 6.000 milions de quatre peces permeten tantes combinacions que són un reservoriperfecte. A més, és un magatzem molt estable i, perquè deixi de funcionar, per exemple a l’aparèixer una mutació, s’han d’alterar diversos controls de seguretat. A més del genoma, guardem informació enl’epigenoma: les marques químiques que controlen l’activitat de l’ADN. Aquests codis epigenètics són més dinàmics que els genètics i permeten modificar la informació que es guarda i que es transmet. Totes aquestes dades que surten del genoma i epigenoma es reflecteixen en la producció d’una altra molècula anomenada ARN, i són reconeguts en el seu conjunt com la informació del transcriptoma.
Proteïnes, proteomes i epiproteomes
Molt ARN es queda com a tal i realitza les seves tasques cel·lulars, però una bona part acaba originat una altra macromolècula biològica informativa, la proteïna. A la totalitat d’aquestes se li diu el proteoma. Posats a posar noms ressonants, les proteïnes es poden modificar químicament també, i alguns agosarats anomenen aquesta última capa informatival’epiproteoma. Si no s’han pres ja una aspirina és que són més resistents del que pensava, així que els remataré amb aquest últim bombardeig: el lipoma, el glicoma, el metaboloma...
M’he reservat per al final un substrat de la informació biològica que crec que serà especialment important i estudiat en els pròxims anys. Té també un nom prou llarg per fer-nos guanyar a l’Scrabble:l’epitranscriptoma. Es tractaria de les modificacions químiques que controlen l’activitat de l’ARN. Aquesta última es creu que va ser la primera molècula que va guardar la informació genètica, abans que ho fes l’ADN.
És a dir, venim probablement de l’ARN (i abans, de les proteïnes, però aquesta ja és una altra història). Doncs bé, l’ARN es pot canviar de forma fisiològica en els éssers vius mitjançant moltíssimes modificacions. L’ARN està compost de quatre peces (A, C, G i U) en múltiples combinacions. La C es pot metilar, però també l’A, i en tres posicions. La U es pot convertir en una pseudo-U. L’A pot passar a ser una I. I la llista és interminable... Ho podem imaginar com una manera fina de ‘tunejar’ la nostra expressió genètica: ara escric en gòtica, ho poso en cursiva, a més en negreta i en groc fosforescent. Doncs aquesta informació epitranscriptòmica que permet la correcta funció dels nostres teixits i òrgans, també s’altera en la malaltia. I és en el càncer, on es perd en el fons la ‘identitat’ de les cèl·lules, on més s’han estudiat les aberracions en les modificacions de l’ARN. D’aquesta forma hem esbrinat que existeixen lesions genètiques i epigenètiques que causen una alteració de la pauta de lectura de l’epitranscriptoma en leucèmies i tumors cerebrals. Però segurament estarà implicat no només en altres tipus tumorals, sinó també en altres malalties prevalents com les demències o la patologia cardiovascular. I no hem d’oblidar que en un número creixent de les anomenades malalties minoritàries s’està descobrint que el gen afectat codifica per a un modificador de l’ARN. En són exemples la disqueratosi congènita, la síndrome d’Aicardi-Goutieres, la discromatosi simètrica hereditària o la síndrome de Williams-Beuren.
La nota positiva
Una nota positiva és que les marques químiques de l’ARN, igual que les que ocorren en l’ADN (epigenètiques), de la mateixa manera que van arribar se’n poden anar. És a dir, podem intervenir externament per tornar un patró epitranscriptòmic més normal a les cèl·lules afectades per les malalties descrites. Encara no existeix cap fàrmac amb efecte basat en les modificacions de l’ARN que hagi rebut aprovació clínica, però existeix un ‘boom’ de petites companyies invertint en aquesta àrea, mentre les grans farmacèutiques s’ho miren des dels seus pics muntanyosos, amagades per saltar quan hi hagi un compost interessant. Esperem que passi aviat i contribueixi a augmentar les possibilitats de tractament de les malalties humanes.
