Més enllà de l'Acord de París per revertir l'augment d'emissions CO2

Segons un nou informe de l’Organització Meteorològica Mundial no hi ha desacceleració en la concentració de gasos amb efecte hivernacle en l’atmosfera, malgrat l’Acord Climàtic de París. Una deficiència fonamental és que l’acord permet a països establir les seves polítiques d’emissió. Això disminueix l’ambició dels països, ja que senten que no tots contribueixen de la mateixa manera. A més, empreses i polítics temen que la política climàtica unilateral perjudiqui la seva competitivitat i, alhora, les exportacions i l’economia.

La clau per aconseguir polítiques climàtiques nacionals més estrictes és garantir la seva harmonització global. Com a primer pas, és aconsellable reenfocar les negociacions internacionals entorn d’un instrument que limiti l’oportunisme. Un preu sobre el carboni, a través d’un impost, és la millor opció. Assegura un incentiu simple i uniforme per a tots els participants. Així és més probable que cada país accepti una política ambiciosa, ja que sap que s’aplicarà per igual a la resta.

Un instrument alternatiu com els estàndards tècnics té desavantatges importants: es necessiten moltíssimes normes per a nombroses tecnologies existents; generen rebuig de les indústries i països més afectats; i a mesura que augmenten l’eficiència tecnològica, el cost per ús disminueix, causant un ús més intensiu, conegut com a efecte rebot.

Al fixar un preu a cada àtom de carboni, un impost ofereix una regulació precisa i eficaç d’emissions de CO2. Aquest mecanisme no només estimula la compra i ús de productes baixos en carboni per part de llars i empreses, sinó que també accelera innovacions baixes en carboni. A més, un impost al carboni genera ingressos per compensar llars pobres i països en desenvolupament. Altres instruments són menys equitatius. Els subsidis per a energia solar o cotxes elèctrics beneficien llars més acomodades.

Malgrat aquests avantatges, és poc probable que sorgeixi ràpidament un acord internacional sobre un impost al carboni. Països que subministren combustibles fòssils com l’Aràbia Saudita, Rússia i Austràlia es resistiran. No obstant, un camí de transició és possible a través d’una coalició o club climàtic que té un impost uniforme i aplica aranzels de carboni a les importacions procedents de països no membres. Això es traduiria en una pressió moral i econòmica, a través de la qual el club s’expandiria.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La participació inicial dels EUA, la UE i la Xina proporcionaria un punt de partida ideal. Però el rebuig de Trump de l’acord de París obliga a fer una solució creativa. Una opció seria obrir el club també a regions i estats subnacionals. Segons un nou estudi, un grup de 31 estats dels EUA ja mostren grans ambicions en política climàtica o depenen en gran mesura del comerç internacional amb possibles països membres d’un club climàtic. S’estima que així un 70% de les emissions dels EUA podrien formar part del club.

Aquestes idees mereixen una atenció durant futures reunions climàtiques de l’ONU, fins i tot en la pròxima COP25 a Madrid.