Weimar, 100 anys: ¿Una advertència actual?

L’11 d’agost es va complir el centenari de la infortunada Constitució de la República de Weimar, aprovada l’estiu del 1919, mesos després de l’armistici de la primera guerra mundial l’11 de novembre del 1918, que va acabar amb la derrota d’Alemanya i de les potències centrals. Paral·lelament a la celebració del Tractat de Versalles el juny del 1919, es desenvolupava l’assemblea constituent a la ciutat de Weimar, de l’actual land de Turíngia, on s’aprovaria la Constitució d’Alemanya. Un país endeutat per fer front a les reparacions de guerra, que havia perdut una part del seu territori i que estava desarmat militarment.

S’iniciava un moment constitucional pioner de maduració democràtica, que trencava amb la tradició que a l’Alemanya del II Imperi del canceller Bismarck representava el principi monàrquic, que atorgava a l’emperador un poder normatiu superior al Reichstag, la Cambra baixa del Parlament. Naixia la modernitat amb l’adopció de la república com a forma de govern en el marc d’un Estat social i de dret, que no només reconeixia els drets del liberalisme polític, sinó que també incorporava els drets socials. A través d’una organització territorial d’un Estat unitari descentralitzat en forma federal, que reconeixia autonomia política als antics territoris de l’Imperi, entre aquests, Prússia i Baviera. Però, ¿per què una Constitució desafortunada?

L’ou de la serp

Perquè va néixer llastada per factors que van enervar la seva consolidació política com a norma superior de l’Estat i que han avalat la interpretació que va néixer en un moment inoportú. Entre d’altres, els efectes desestabilitzadors de les costoses condicions imposades pels aliats a Versalles, a les quals el mateix John M. Keynes es referia com a membre de la delegació britànica que el va firmar; la falta de recolzaments per bona part dels partits de llavors, d’un costat, les forces de la dreta més reaccionària, dipositàries de pensament totalitari i antiparlamentari a l’Europa d’entreguerres, i de l’altre, l’allunyament de sectors de la classe obrera atrets pel nou model d’Estat i de societat sorgit després de la revolució soviètica del 1917. Sense oblidar l’existència d’una societat poc oberta a valors liberals com era l’alemanya d’aquell moment. I, per descomptat, l’impacte negatiu de la crisi que esclataria amb el crac del 1929. En definitiva, un camp abonat per al renaixement de l’ou de la serp hitleriana. 

Arribats a aquest punt, el lector podrà preguntar-se si és raonable considerar Weimar com una advertència històrica a tenir en compte, per exemple, en el nostre entorn més pròxim, regit per la Constitució del 1978. Amb totes les diferències que ofereixen uns contextos històrics diferents, la lliçó que ofereix una Constitució injuriada com va ser la de Weimar és raonable que mereixi alguna comparació. Sobretot per l’estultícia d’alguns sectors de l’anomenada nova esquerra que s’hi han referit pejorativament com el règim del 78 i han deixat en mans de la dreta l’apropiació i la instrumentalització política de la Constitució, quan una part dels seus predecessors no la van votar o, fins i tot, la van combatre.

Drets i llibertats garantits

Una Constitució per a l’aprovació de la qual va ser decisiu, especialment, el recolzament polític de l’esquerra socialista i comunista i d’una part del nacionalisme perifèricen una conjuntura política en què l’oposició democràtica a la dictadura franquista, tot i no disposar d’hegemonia política en el procés constituent, va aconseguir una Constitució homologable amb les de la resta de l’entorn de països de l’Europa occidental, que assegurava la divisió de poders i garantia els drets i llibertats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sobretot, també, quan en un exercici de la demagògia política més irracional, sectors de l’independentisme refuten el text constitucional com un sinònim de l’autoritarisme del règim vigent. I més encara, tenint en compte que el 1978 es van establir unes bases per a l’organització constitucional de l’autogovern i del pluralisme nacional a Espanya. Que, com és notori, el seu desenvolupament i la seva aplicació no hagin satisfet les aspiracions d’autonomia política, en especial després de la desactivació jurídica de l’Estatut del 2006, és una altra cosa ben diferent. No imputable a la Constitució.

Per això, deslegitimar el marc constitucional per ceguesa o pura demagògia política, o mitjançant la seva sacralització com un text immutable, és facilitar que l’ou de la serp, ara digital, reneixi amb 52 individus al Congrés.