L'anatomia del futur
El nou paradigma de l'esport: l'atleta transhumà
Els casos de Semenya i Pistorius posen contra les cordes dos dels pilars de l'esport modern: la concepció binària home-dona i la que l'esport només pot ser practicat per atletes amb un cos 'pur'
runner
A poc a poc, lentament però inexorablement, l’esport està fent passos irreversibles cap a un nou paradigma que el singularitzarà respecte de la visió tradicional que l’ha caracteritzat des de la Grècia clàssica fins a l’actualitat. Una nova nomenclatura –¿esport transhumanista? ¿Esport 2.0?– serà necessària per referir-se a una nova i radical forma d’expressió de l’esport.
Algunes d’aquestes pioneres manifestacions tenen nom propi, Caster Semenya i Oscar Pistorius, esportistes que provenen curiosament del mateix país, Sud-àfrica, i practiquen la mateixa modalitat esportiva, atletisme. Tots dos han revolucionat el món de l’esport, tot i que no pacíficament, sinó a base de recursos davant prohibicions imposades per la Federació Internacional d’Atletisme (IAAF), que s’ha erigit en defensora a ultrança de la concepció clàssica de l’esport. En efecte, la IAAF s’enfronta amb el ‘cas Caster Semenya’IAAF al desafiament que suposen les atletes intersexuals, que tenen propietats fisiològiques més pròpies d’un home que d’una dona, de manera que, si no canvien les coses –sotmetre’s a un tractament mèdic per rebaixar el nivell de testosterona–, no podran competir amb dones.
En el cas de Pistorius, que en lloc de cames té pròtesis artificials, la IAAF va considerar, fins fa poc, que el que ell feia no era pròpiament córrer, sinó saltar, i que per això no reunia els requisits per disputar els 800 metres amb atletes plenament orgànics. Finalment, va modificar la seva actitud i va permetre al primer ‘ciborgesportista’ participar en una final delsJocs Olímpics.
El futur de l’esport
Els dos casos posen contra les cordes dos delspilars en els quals s’ha assentat l’esport modern: la concepció binària segons la qual fisiològicament només hi ha homes i dones, i la que l’esport només pot ser practicat per atletes amb un cos ‘pur’. Aquests dos fonaments han sigut els bastions, d’una banda, per establir competicions excloents, masculines i femenines, i de l’altra, per impedir qualsevol alteració artificial del cos de l’esportista.
Però aquests dogmes entraran aviat en crisi: l’excepcionalitat que suposen Semenya i Pistorius és només temporal. Cada vegada hi haurà més esportistes intersexuals que reclamaran el seu dret a participar en igualtat de condicions i sense alteracions artificials en les competicions esportives i veurem, llavors, si la solució serà crear una nova categoria juntament amb la d’homes i dones. És més, hi ha una altra amenaça a les competicions segregades masculines-femenines: l’auge de l’esport femení no només es manifestarà en la reclamació dels mateixos salaris o la mateixa atenció en els mitjans de comunicació. També algunes esportistes, en la mesura que els seus talents i les seves capacitats siguin aproximadament iguals, exigiran participar en competicions masculinesi així, per exemple, no serà inconcebible veure una dona en un equip de futbol de primera divisió.
La imparable robotització de la societat provocarà que hi hagi esportistes no humans, els robots
Però la revolució en l’esport té una última etapa. El qüestionament de la premissa que l’esport només pot ser practicat per éssers humans, ja siguin homes, dones, intersex o cíborgs. La imparable robotització de la societatrobotització provocarà que hi hagi esportistes no humans, els robots. I no és un escenari de ciència-ficció: els creadors de la Robatori-Cup –una competició futbolística disputada per robots– asseguren que el 2050 un equip de robots derrotarà el millor equip de futbol humà. Ara bé, aquesta profecia pot ser certa respecte dels humans del 2019. S’ha de veure com seran els humans el 2050. I, d’altra banda, és més que probable que, si els diferents avenços tecnològics –intervencions genètiques, pròtesis i implants, farmacològiques o d’altres– milloren els rendiments físics o intel·lectuals de la població, serà molt difícil retardar que es generalitzi l’ús en les nostres societats... i també entre els esportistes, amb el probable resultat de noves categories per a aquests atletes tecnificats. Això sí, també pot ser que desapareguin els esports paralímpics: els esportistes discapacitats deixaran de ser-ho per convertir-se en supercapacitats.
