Flexibilitzar la immersió

«Farem de la diversitat lingüística a Catalunya un actiu, defensant el català i el castellà a través d’un model plurilingüe a l’escola amb la flexibilitat que la realitat sociolingüística present al nostre país exigeix». Aquesta frase, inclosa en l’esborrany de programa que es discutirà enl’imminent congrés del PSC, ha desencadenat l’enèsima polèmica sobre l’anomenat modeld’immersió lingüística a Catalunya. Aquesta vegada, en un context polític més polaritzat que mai, s’ha apujat el to i s’ha acusat els socialistes catalans d’«abandonar» el consens catalanista en la matèria.

No deixa de ser curiós que alguns dels que acusen el PSC de trencar el consens catalanista entorn de la immersió siguin els mateixos que han fet miques el consens catalanista entorn de la Constitució espanyola com a marc (perfectible) de convivència i al’Estatut d’Autonomia  de Catalunya com a realització del dret constitucional a l’autonomia. Sigui com sigui, una acusació tan greu com la d’abandonar el consens catalanista mereix una anàlisi més equànime del que es poden permetre uns partits polítics nerviosos per la campanya electoral que s’acosta i l’habitual periodisme de trinxera que els acompanya.

El consens catalanista

Una primera precisió és que estem parlant de consens ‘catalanista’ i no de consens ‘tout court’. Per més que a alguns no els agradi reconèixer-ho, a Catalunya fa molt temps que es va trencar el consens sobre la política lingüística en general i el model lingüístic educatiu en particular. Si el 1983 es va aconseguir aprovar la llei de normalització lingüística per unanimitat, el 1998 dos grups polítics –el Partit Popular i Esquerra Republicana– van unir els seus vots en contra de la llei de política lingüística, en un preludi del que s’havia de produir en el referèndum de l’Estatut del 2006. Després d’aquests precedents el consens va baixar encara més enters, fins al punt que les eleccions autonòmiques del 2017 les va guanyar un partit polític ostensiblement situat fora d’aquest consens.

Aclarit això, tornem a la qüestió: ¿la proposta d’un model escolar plurilingüe amb la flexibilitat que la realitat sociolingüística requereix situa de veritat el PSC fora del consens catalanista? Fa poc més d’un any, el conseller d’Educació, Josep Bargalló, va presentar solemnement l’històric document ‘El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya. L’aprenentatge i l’ús de les llengües en un context educatiu multilingüe i multicultural’. «A l’ensenyar la llengua castellana», diu el document, «s’haurà de tenir molt en compte el context sociolingüístic». Segons els experts del Departament, en els anomenats contextos de «catalanització total», en els quals el castellà no és la primera llengua de bona part dels alumnes, «s’haurà d’utilitzar un enfocament didàctic pròxim al que fem amb les segones llengües» (és a dir, immersió lingüística en castellà). Per a més concreció: «Si el nombre d’hores d’exposició a aquesta llengua no fos suficient per aconseguir, a l’acabar el sistema educatiu, el mateix nivell de català i de castellà, el centre haurà de decidir, en el seu projecte lingüístic, incorporar blocs de continguts curriculars en castellà i planificar activitats que potenciïnl’expressió oral dels alumnes».

Incórrer en l’immobilisme

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A Bargalló li van caure les previsibles reprimendes dels que consideren que la immersió en català no és un mecanisme per assegurar el bilingüisme dels alumnes sinó un final en si mateix, però curiosament a ningú se li va acudir acusar Bargalló o el seu partit o el seu Govern d’«abandonar» el consens catalanista.

En aquest punt una conclusió s’imposa: el que suggereixen els experts del Departament d’Ensenyament per actualitzar el model lingüístic del sistema educatiu no és essencialment diferent de la flexibilització que insinua el PSC en el seu document congressual. No sabem si els militants socialistes aprovaran el que proposa la seva ponència marc. El que sí ja és negre sobre blanc és el document de Bargalló. I per «incorporar blocs de continguts curriculars en castellà» amb plenes garanties no estaria malament reformar la llei d’educació, que ara mateix permet impartir continguts curriculars en llengua estrangera però no permet explícitament fer-ho en castellà. En general, els que critiquen la suposada intangibilitat de la Constitució haurien de considerar si no estan incorrent en el mateix delicted’immobilisme  al declarar al seu torn intangible el model lingüístic del sistema educatiu.