IDEES
La migdiada de l'irlandès
Em vaig posar a veure a Netflix l'última de Scorsese sense gaire entusiasme
lmmarco50395185 topshot l r us actor al pacino us filmmaker martin scor191204155754 /
Ho reconec: em vaig posar a veure a Netflix l’última de Scorsese sense gaire entusiasme. Els veredictes d’amics que havien vist ‘El irlandés’ al cine no eren gaire estimulants. La cosa oscil·lava entre un pesat ‘déjà-vu’, els més positius, i un maó insofrible, els més crítics.
Cal dir que la cosa comença bé, amb un llarg i elegant tràveling que comença a la porta d’una residència per a la tercera edat i acaba al ‘careto’ senil de Robert de Niro, que està parlant sol. A partir d’allà, la cosa es torça, ja que en aquesta pel·lícula tots parlen pels descosits i de vegades un té la impressió que ha anat a visitar el seu avi al geriàtric i que s’hi han apuntat els seus amics per donar la llauna a consciència al pobre net.
Vaig perseverar durant prop d’una hora perquè he venerat Scorsese durant dècades, gràcies a les seves pel·lícules de joventut (‘Main streets’, ‘Taxi driver’) i de maduresa (‘Un dels nostres’, ‘Casino’), però em vaig acabar quedant fregit al sofà (l’acció combinada de l’estufa i mig Trankimazin és letal, amics). Quan em vaig despertar (gràcies a un dels molts brams d’Al Pacino), vaig veure que encara em quedaven dues hores de xerrameca a càrrec d’uns personatges que me la bufaven i ho vaig deixar per a una millor ocasió, ja que només podia arrossegar-me fins al catre, on em vaig quedar sopes immediatament.
No vaig poder treure a passejar la meva empatia perquè el personatge de Robert de Niro no era més que un talòs que es posa a matar gent perquè guanya més diners que conduint un camió de transport de carn. Vaig entendre perfectament en el seu moment el taxista tocat del bolet i el gàngster enamorat d’una meuca de Las Vegas, però no sé qui dimonis és Frank Sheeran ni per què fa el que fa.
De Jimmy Hoffa (Pacino) n’estic fins al capdamunt. És un d’aquests personatges que fascina els americans, però que aquí ens és igual, francament. Passar tres hores i mitja en companyia d’aquests dos bocamolls no és precisament la meva idea de la diversió. Per no parlar del rejoveniment digital: jo volia veure el De Niro de ‘Taxi driver’ i ‘El Padrino’, però em vaig trobar amb un senyor grassonet amb els cabells mal tenyits i la cara molt rara que ni era De Niro ni deixava de ser-ho.
En fi, a veure si m’empasso el que em falta prescindint de l’estufa i el mig Trankimazin. És una qüestió de fe. Ho he de fer. ¿O no?
