¿Cansament o esgotament?

L’economia espanyola està cansadaeconomia espanyola està cansada, però no està esgotada. Em recorda els malalts que van sortir de l’hospital amb una felicitació dels metges per la seva recuperació. Al principi, la vida és bonica, i tornem a les rutines agradables: creixement relativament alt, creació d’ocupació, inflació reduïda, baixos tipus d’interès, liquiditat abundant, saldo positiu de la balança de pagaments... Eren els anys del 2015 al 2017.

Però passen els anys, i la il·lusió inicial es va esvaint a poc a poc. El consum embassat, és a dir, els plans de compra de béns duradors, aparcats durant la crisi i posats en marxa en la recuperació, ja han sigut atesos. La targeta de crèdit comença a pesar. La creació d’ocupació ja no és tan dinàmica. El consum comença a créixer per sota de la renda: reapareix l’estalvi. La vivenda és massa cara per a molts compradors possibles, i el lloguer creix massa. Les exportacions ja no són tan brillants...

¿Cansament? Jo diria: realisme. La capacitat de creixement potencial de l’economia espanyola no deu ser gaire lluny del 1,5-2,0% anual. O sigui, ara estem ja a velocitat de creuer. I és ara quan els problemes estructurals comencen a ser més patents. I hi ha molts problemes d’aquest tipus. A hores d’ara, no ens han d’alarmar massa, perquè les economies modernes estan sotmeses a canvis freqüents, que són la primera matèria de la inventiva de les empreses per superar-los. Però que, si ens agafen cansats, és més difícil superar-los.

Problemes amb pedaç

Aquí tenim els hàbits de consum: ja no és qüestió de preu, o millor, ja no és qüestió només de preu, sinó de cura de la salut, de sostenibilitat de la cadena de valor, de rapidesa en la resposta de l’oferta (la paraula clau ara és ‘conveniència’), la proximitat, la personalització del producte o del servei... Comprar ‘online’ ara és fàcil i barat, i ens ho porten a casa. Conseqüència: canvien els avantatges dels diferents proveïdors. És necessari adaptar-s’hi. I això no sempre és fàcil, quan, per exemple, el consum d’aliments i els seus preus creixen per sota de l’1%.

Un altre cas: la vivenda. La demanda potencial es ressent d’un inferior creixement de l’ocupació, de la reducció del ritme del crèdit hipotecari, d’una més baixa inversió estrangera, de les dificultats dels joves per accedir a una vivenda en propietat. L’accessibilitat s’ha aturat; la família mitjana ha de dedicar el 33,5% dels seus ingressos a pagar la hipoteca d’una vivenda mitjana: com el 2004, en ple ‘boom’ immobiliari. I els experts auguren una legislació molt rigorosa, transcripció de les directives europees, sobre sostenibilitat, cura del medi ambient, seguretat, etcètera: més despeses per als propietaris i lloguers més alts.

I encara no hem entrat en altres problemes, dels quals parlem des de fa anys, que pesen sobre la nostra economia, com les dificultats per reduir el dèficit públic, fins i tot en els anys de bon creixement; la qüestió del finançament de les comunitats autònomes; el sosteniment de les pensions; la posada al dia de l’Estat del benestar en salut, educació, dependència i rendes mínimes; la maduració del turisme; el retard en l’adaptació a les noves tecnologies; la formació professional, i molts altres problemes.

El que estic mirant de dir és que travessem ara un període de cansament, després d’un altre de creixement relativament alt, en el qual sortim d’una crisi greu i vam posar pedaços a alguns problemes. Però en vam deixar d’altres sense arreglar. Problemes que, com ja he dit, són d’ordinària administració: cada dia les empreses s’enfronten a la incertesa en la demanda, al progrés tecnològic, als nous competidors, als canvis impositius i a altres menudeses.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Però... ¿no estarem davant d’un esgotament del model? No tinc una idea gaire clara del que això significa, però em sembla que, des del punt de vista de les empreses, la resposta és que no. Però assistim a canvis importants en parts d’aquest model, com ja he apuntat abans.

Si Espanya fos una empresa, no m’estranyaria veure’n la cúpula directiva anar-se’n un cap de setmana a un hotel remot per deliberar a fons sobre el que estem vivint, el que ens espera, el que podem fer i el que no ens veiem capaços de fer. Però Espanya no és una empresa, sinó un ordre obert, com diria Hayek: una multitud de decisors que miren al seu voltant per entendre el que passa i prendre les millors decisions. Llàstima que els polítics i el Govern, els mitjans de comunicació i les xarxes socials no ens ajudin a fer aquesta reflexió.