Insaciable políticament

Fa un any aproximadament Netflix va distribuir una de les seves sèries anomenada ’Insaciable’ ’Insaciable’que, segons la productora, narra la història d’una jove que es va creure obligada a aprimar-se i a apoderar-se a cop de rímel i de vestits ajustats per obtenir la millor validació masculina. Pel que sembla hi va havermés de 230.000 persones que van firmar un manifestal·legant la toxicitat de la sèrie al situar l’escala de valors de les dones en el grau d’acceptació dels seus cossos segons el sexe oposat.

Serveixi aquesta breu referència a una sèrie televisiva per comentar una altra sèrie que s’està forjant a la nostra política d’avui, com si fos un ‘reality show’, i que en definitiva sembla destacar que tot s’hi val amb tal d’obtenir l’acceptació del cos electoral més gran possible.

Hi va haver una vegada un candidat a l’alcaldia de Barcelonaque molts vam mirar de situar com el millor candidat possible. El vam lloar, el vam considerar, el vam recomanar, i, fins i tot malgrat el seu fracàs electoral, vam reconèixer el seu èxit polític introduint prismes desconeguts en la política d’aliances i de sacrificis darrere elsempre desitjat bé comú. La seva gesta èpica (aparentment sense contraprestacions) va ser amargament assumida pel teòric posseïdor ‘in pectore’ de l’anhelada vara de comandament municipal.

El nostre candidat, avesat a mil batalles anteriors, ha demostrat ser resistent a qualsevol envitfins avui, que després de certa calma en la contesa municipal rebrota ambicionant-ho tot: el municipi, l’autonomia i, per què, no la nació. No amb ganes de fer política, diu, sinósimplement de ser útiltal i com, insisteix, ho va ser en la seva anterior reencarnació (tot i que alguns dels seus llavors compatriotes ho neguin).

Senyor candidat insaciable

Qualsevol ambició és legítima peròsi per lluir-la s’ha de modificar el teu aspecte, com la protagonista de Netflix, aprimant-se els teus principis i maquillant amb rímel allò que vas ser i ara no interessa mostrar, està clar ques’hauran de justificar moltes cosesper defensar sense un rubor maquillat que continua sent bo el principi que no tot s’hi val.

No es pot pretendre ser un dia un catalanista dialogant i obert al consens per així conquistar les elits de la ciutadania barcelonina (el candidat manifestava amb orgull el seu caràcter elitista),defensant la catalanitatde la ciutat per, a la següent oportunitat electoral, emmascarar-se amb el rímel d’una rígida bandera constitucionalista a la qual diu que l’espanta el diàlegquan, precisament per ser de tots, la bandera té moltes maneres de ser honrada.

Aquesta mutació de sensibilitatsaltant, al caliu dels desvaris viscuts aquests dies, d’un missatge a l’altre fugint del diàleg amb els que volen larecuperació de Catalunya i de la Generalitat a través del consens, només es pot titllar d’oportunista davant la desfeta del partit taronja recentment desarborat. ¿Hem de marcar actitud i ara toca ser anticatalanista i radical per substituir el partit taronja? ¿On està aquesta voluntat constructiva de bastir ponts entre les diverses capitals d’Espanyaque pregonava durant la passada contesa municipal? Perquè quan s’aspirava a la vara de comandament el diàleg amb totes les sensibilitats catalanes integradores era necessari i avui, de cara a aventures més àmplies, el que convé és apropar-se a aquesta intransigència unitària que sembla que és el que més vots ven a les altres Espanyes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Senyor candidat insaciable: el maquillatge pot servir una vegada però és el seu contorsionisme i multipresència en qualsevol àmbit de poder el que vaticina que, vostè, el maquillatge no se’l treu mai, sinó que simplement modifica la seva màscara.

El catalanisme centrat, integrador, gelós dels seus orígens i defensor de la nació que el nodreixno ha de ser defensat per protagonistes a la recerca de podernomés preocupats per la seva faç maquillada. El catalanisme que busca la reconstrucció de Catalunya, la recuperació del ple autogovern reconegut en el nostre Estatut i la nostra Constitució, que situa la nació catalana com a gresol de la cultura europea i hispànica, que vol veure tots els pobles d’Espanya com a còmplicesen un projecte comú i no com a adversaris, mai es pot emmascarar amb el maquillatge convenient per, aprofitant el fracàs d’altres partits, mutar-se cap a ells. El desitjat catalanisme integrador i il·lusionant mai estarà liderat per insaciables que només busquen amagar les seves ambicions rere qualsevol rímel que dissimuli més o menys la màscara de torn.