Corbyn, l'aliat accidental de Johnson

Les enquestes situen al capdavant, amb un avantatge de 10 punts, els conservadors liderats per Boris Johnson. Però aquests estudis realitzats sota els vells mètodes del bipartidisme no llegeixen bé el mar de fons que flueix sota l’actual política britànica. El Regne Unit i cadascuna de les 650 circumscripcions electorals en què es divideix estan marcats per una profunda divisió entre els que volen sortir de la UE i els que desitgen continuar a la Unió.

S’esperen vots tàctics: els ciutadans concentraran el seu recolzament en el partit que defensi de manera clara quedar-s’hi o anar-se’n. Es produirà als districtes amb una escassa diferència de vots entre el primer i el segon. El resultat general és difícil de predir amb exactitud perquè hi haurà moviment en les dues direccions. Recordin que al Regne Unit regeix el sistema majoritari: el candidat més votat s’emporta l’escó tot i que la diferència sigui d’un vot. De poc serveixen els percentatges nacionals, només són orientatius per detectar tendències.

La segona variant complicada de detectar és el resultat del Partit Liberaldemòcrata deJo Swinson.Les enquestes el situen en tercer lloc, en un 13%, a més de 20 punts dels laboristes i a 30 dels ‘tories’. És el partit d’àmbit nacional més favorable –a més dels Verds (3%)– a celebrar un segon referèndum. Defensen quedar-se a la UE. Poden robar escons als dos grans partits, sobretot al laborista.

Posició confusa

Jeremy Corbyn té una actitud confusa sobre la UE. Rebutja un ‘brexit’ sense acord, però es declararia neutral en cas d’una nova consulta. Corbyn és un euroescèptic d’esquerra. De jove va votar no en el referèndum de 1975. Considera que Brussel·les està en mans dels interessos del capital.

Estem davant de les terceres eleccions generals en cinc anys, i un primer ministre que ha arribat al lloc a través d’un cop palatí contra la seva companya del partit, Theresa May. No es posa en qüestió la victòria conservadora, sinó la seva dimensió; si aconseguirà la majoria necessària per dur a terme els seus plans de sortida de la UE. Necessita deixar de dependre dels unionistes d’Irlanda del Nord, que van tombar els acords de May amb Brussel·les i que no recolzen un ‘brexit’ dur.Qualsevol resultat que no sigui majoria absoluta (326) seria catastròfic per aJohnson.

Els laboristes tenen diversos problemes. El principal, el seu líder, enredat des de fa mesos en un lleig assumpte d’antisemitisme del qual ha sortit tard i malament –acaba de demanar perdó–. Corbyn és hereu del laborisme prethatcherista, parla des d’un llenguatge antic i genera por en les classes mitjanes.Tampoc desperta entusiasme entre els joves. Fins i tot l’avorritGordon Browntindria més possibilitats avui de derrotarJohnson.

Domini de l’SNP

Escòcia, el gran calador laborista fins fa dues eleccions, s’ha passat en massa a l’SNP, el partit independentista dirigit perNicola Sturgeon. Sense aquests vots és impossible derrotar els conservadors. Sturgeonveu en l’actual agitació política prebrexit l’oportunitat de celebrar un nova consulta per separar-se del Regne Unit. El seu argument és que a Escòcia van votar quedar-se a la UE i que si Londres manté els seus plans de sortida, només els quedarà la via de la separació. Espanya no segueix amb entusiasme aquesta possibilitat.

El Partit del Brexit, l’últim invent deNigel Farage,està enfonsat a les enquestes. Resulta curiós que aquest home vulgar i xenòfob, un egòlatra que té enlluernatDonald Trump, fos un dels motors des de les seves anteriors sigles, UKIP, del referèndum del juny del 2016. Va posar la consulta al centre del debat britànic. Va comptar amb els inestimables ajuts d’un líder tan irresponsable com David Cameron, i d’un oportunista com Johnson, capaç de dir una cosa i la contrària.Darrere de tots, el mag de la manipulació, Dominic Cummings, i l’ús massiu de les xarxes socials per arribar a cada votant amb un missatge personalitzat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hi hagi o no segon referèndum sobre la permanència a la UE –dependrà del que passi el dia 12–, el Regne Unit continuarà abismat en dues meitats difícils de reconciliar a curt i mitjà termini.

Els tres partits nacionals prometen més despesa pública sense especificar d’on sortiran els ingressos. Johnson defensa amb passió la sanitat pública, malgrat que el seu partit ha treballat per demolir-la, i oculta les conseqüències d’un ‘Brexit’ dur. Tots juguen a la petita política, sense pensar en les noves generacions. Importa més l’«Europa ens roba» que l’emergència climàtica. L’actual primer ministre, elegit per un grup d’homes blancs de classe alta del seu partit, ha aconseguit que es parli més del futur del Regne Unit que de la seva gestió i la dels seus antecessors. No és conseqüència d’una estratègia genial, sinó de l’aprofitament del buit intel·lectual en una societat que va canviar els deures de la ciutadania pels avantatges de l’obediència, un mal cada vegada més global que corca l’essència de les democràcies.