El gran Claudio Rodríguez

Acaba de morir, als 86 anys, un home extraordinari. Han sentit la seva veu en infinitat de pel·lícules, però el seu nom, per desgràcia, potser no els diu res. A l’haver sigut un actor de doblatge, la intel·lectualitat a Espanya no li feia gaire cas. La seva professió estava mal vista pels que s’han situat sempre per sobre dels altres. Per ells, una pel·lícula doblada era –i continua sent– una heretgia.

Em fa una mandra tremenda entrar en aquest debat, perquè, almenys per mi, té molt a veure amb els sentiments. Aquelles veus del doblatge en les quals Claudio Rodríguez va regnar representen una part de la història de l’Art. He escrit ‘Art’ amb majúscules, perquè així ho és per a mi, i soc jo qui escriu aquest article.

Escoltar Claudio Rodríguez és una experiència estètica magnífica. Poden entrar a Google, o a Youtube, posar el seu nom i apreciar el que els dic. Se sorprendran al veure un home real, de carn i ossos, com qualsevol dels seus familiars i amics, expressar-se amb una veu perfecta.

Ara que Rodríguez ja no hi és, la seva veu ha desaparegut. És clar que queden els seus doblatges, totes les pel·lícules en les quals va treballar, però la seva veu, la seva, la que la seva dona sentia, aquella amb la qual parlava als seus amics o atenia el telèfon, ja no hi és, i em produeix una pena immensa.

He arribat a escoltar la veu d’aquest home com el que analitza una partitura musical, fixant-me en cada detall, i els puc assegurar que, a més de qualitat estètica, tenia una cosa impossible de ser definida: hi havia una ètica en aquesta veu que era per sobre dels papers que interpretava. Burt Lancaster, en espanyol, era increïblement més bondadós que en la versió original Rodríguez pintava els actors i els omplia amb el seu color.

No ho facin, de veritat. No em diguin que el doblatge és una traïció, que per culpa d’aquest ofici al nostre país no sabem parlar anglès com a altres llocs. De veritat, no vagin per aquest camí, perquè no els penso escoltar. Em sé de memòria aquests arguments i els repeteixo que la cosa té a veure amb els sentiments, com sempre passa en l’art.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Claudio Rodríguez feia tan bé la seva feina, amb tanta cura, que moltes vegades millorava la versió original. Però, tot i que això no hagués passat, la seva veu és nostra. De nosaltres. De tots els espanyols. És com una cançó de bressol dolça, com una cançó d’amor, com la veu d’un pare o una mare, perquè sentir-la ens dona confiança i seguretat.

Hi ha molts actors de doblatge, però difícilment trobarem en un d’ells la meravella estètica de què els parlo, la d’haver aconseguit que la seva veu sigui, des d’ara i ja per sempre, part de la nostra vida. I això passa perquè la seva veu va ser la més ètica de totes les veus.